L’Eixample de Barcelona abans de Cerdà: tresors arqueològics que afloren

Ildefons Cerdà va dissenyar el seu revolucionari Eixample el 1860, definint així la Barcelona contemporània. Amb alguns matisos, la ciutat i, sobretot, el districte que han arribat als nostres dies van néixer aleshores. Però com era aquest territori abans del Pla Cerdà? Dit d’una altra manera: com era l’Eixample abans de ser l’Eixample?

Les obres de la superilla estan contribuint a resoldre aquest dubte. En aquests treballs, l’Ajuntament de Barcelona ha volgut comptar amb el Servei d’Arqueologia de Barcelona, que ha tingut en compte un plànol previ al Pla Cerdà per detectar possibles restes. Es tracta del document Lever-nivelé de la place de Barcelone, elaborat entre els anys 1823 i 1827 per enginyers militars francesos. Aquest mapa mostra que “hi havia camins i masies i que la zona ja tenia molta vida” en aquell moment, tal com diu l’arqueòloga Laia Macià, la tècnica del Servei d’Arqueologia municipal que s’encarrega de supervisar les obres de la superilla.

“Fins ara a l’Eixample no li teníem l’ull posat. Donàvem per fet que, com que és molt nou, no hi trobaríem gaire cosa soterrada”, reconeix Macià, que celebra que l’Ajuntament hagi tingut en compte la mirada arqueològica a l’hora d’engegar la transformació més important d’aquest segle a la ciutat. Això no només implica escoltar opinions de professionals en aquest àmbit, sinó també fer servir maquinària que no destrossi les possibles troballes. “Les obres de la superilla estan sent molt rellevants en aquest sentit”, valora Macià.

Tresors sota l’asfalt

Els treballs per crear la futura superilla de l’Eixample van començar el mes d’agost i les sorpreses amagades sota l’asfalt no es van fer esperar. Primer van ressorgir elements més recents: les vies de l’antic tramvia i les velles llambordes (que es consideren patrimoni però no pas restes arqueològiques, és clar). Però després va sortir a la llum una Barcelona anterior.

Al carrer Girona, entre l’avinguda Diagonal i el carrer Mallorca, van aparèixer a finals d’octubre les restes d’una masia que podria datar dels segles XVII o XVIII, si bé alguna peça de ceràmica que s’hi va trobar podria ser més antiga. “En realitat no podem afirmar que sigui una masia. No sembla un habitatge, sinó un espai productiu que relacionem amb una masia que apareix als plànols”, matisa Macià, amb prudència. Sigui com sigui, admet que no s’esperaven trobar aquesta estructura en un estat de conservació tan bo.

També a finals d’octubre, van quedar al descobert els murs que delimitaven antics camins a Rocafort i Comte Borrell. Segons Macià, coincideixen amb els camins del plànol francès i podrien ser anteriors al segle XIX. “Estem acostumats a trobar coses molt més antigues i potser això ens sembla massa recent, però posat en context és interessant. En un districte on pràcticament ni ens plantejàvem la intervenció del Servei d’Arqueologia, hi estan apareixent restes”, destaca l’arqueòloga.

És cert, això sí, que no a tot el districte estan tenint la mateixa sort. “Gairebé tot el que trobem apareix a la part alta, que no ha estat tan intervinguda al llarg dels anys. En canvi, la part baixa s’ha tocat bastant i no hi queden gaires restes”, explica Macià.

Tot i això, recorda que allà on no s’han produït grans troballes també hi ha detalls que donen pistes del passat. Un bon exemple és Consell de Cent, on han constatat que el terreny no era pla. “L’Eixample és pla ara, però abans estava ple de rieres i turonets, hi havia pujades i baixades”, assegura. Ho demostra el fet que “en alguns punts, el nivell geològic està a pocs centímetres de la cota de carrer i en altres, a més”, és a dir, originalment hi havia “ondulacions en el terreny”.

La gestió del patrimoni

El més probable és que durant els pròxims mesos continuïn ressorgint vestigis com aquests. Davant d’això, Macià fa una crida a la paciència. “La feina grossa començarà un cop acabi l’obra”, alerta. Serà aleshores quan podran analitzar cada troballa, documentar-la i consolidar-la o restaurar-la si cal, unes tasques que poden durar dos anys. Després, serà el Departament de Cultura de la Generalitat qui decidirà què s’ha de fer amb les restes.

Malgrat que la conservació no depengui del Servei d’Arqueologia de Barcelona, Macià té clar quina és la millor manera de preservar els elements històrics reapareguts: tapant-los de nou, un cop ja han estat ben documentats. De fet, això és el que passa en la majoria dels casos. Per a l’arqueòloga, això no està renyit amb la difusió del patrimoni. “Tothom ha de saber què hi havia a la ciutat i què en queda, però no cal poder-ho veure i tocar, perquè això facilita que es faci malbé abans”, conclou.