Infants en una atracció

El 26 d’abril del 2020 els infants van poder tornar a sortir al carrer després de passar-se 43 dies tancats a casa. Foto: Carola López/ACN

Sovint s’han gestionat les necessitats dels infants durant la pandèmia des d’una perspectiva adultcèntrica, és a dir, sense comptar amb la percepció ni els anhels dels nens i nenes. Ens preguntem com han viscut el confinament i les mesures de restricció ara que comença el segon curs escolar sota l’ombra del coronavirus.

Dia 26 d’abril del 2020. Què va passar? Per què és tan important aquesta data que probablement no transcendirà? És un dels dies més destacats de la història recent de la infància catalana. El govern espanyol va decretar que els menors de 14 anys podien tornar a sortir al carrer després d’haver-se passat 43 dies tancats a casa. Un milió de nens i nenes deixaven enrere l’enclaustrament.

A Catalunya, els menors de 0 a 5 anys ho podien fer de les 11 a les 13 hores, mentre que per als de 6 a 13 la franja reservada era la de les 16 a les 18 hores. Tots ells podien sortir de casa sempre que anessin acompanyats d’un adult i, segons recomanava la Generalitat, calia evitar “entrar a comerços amb infants”, com si els nens i les nenes fossin éssers incontrolats. “Si et trobes amb un amic, recorda que no us podeu abraçar, donar la mà ni fer petons”, recalcava el protocol.

Una història infantil

La gestió de la infància durant tota la pandèmia ha estat un tema controvertit. Des de diferents espais s’ha considerat que ha estat trufada d’adultcentrisme. És a dir, els adults han dictat el que havien de fer els infants sense preguntar-los res. Segons explicava el doctor en Educació Daniel Ortega en un article a Social.cat, durant els últims temps s’ha tractat els menors d’edat d’una manera “paternalista sense tenir en compte ni la seva opinió, ni la seva percepció ni els seus anhels”.

Una altra data a recordar: 14 de setembre del 2020. La temuda tornada a les escoles després de la primera fase de la pandèmia. Tot feia preveure que el nombre de contagis es dispararia amb la recuperació de les classes presencials. Malgrat això, l’experiència ha demostrat que, tot i l’anomalia –mascaretes, grups bombolla, normes higièniques o baixes del professorat–, el curs es va poder fer amb força normalitat. Durant els mesos de classe, només un 5,3% dels infants i dels adolescents van ser positius, i només un 2% de les escoles de tot el país van haver de tancar per contagis. “Mantenir les escoles obertes ha estat molt beneficiós, perquè els centres educatius han explicat millor que ningú què és la Covid-19”, afirma Ingeborg Porcar, directora tècnica de la Unitat de Crisi de Barcelona (Unitat de Trauma, Crisi i Conflictes de la Facultat de Psicologia de la UAB). Per a l’experta en psicologia, “tancar les escoles és un risc per a la societat, ja que qui hi ha millor per explicar una situació com aquesta que els mestres?”.

“Per als infants, la pandèmia ha servit per entendre que l’acceptació de normes i els comportaments individuals repercuteixen en el benestar col·lectiu”

Si els infants escrivissin la història, hi hauria dues dates més per assenyalar: el 23 de novembre del 2020 i el 22 de febrer del 2021. Va ser aleshores quan el Procicat va determinar que estaven permeses les activitats esportives escolars no competitives, primer, i les activitats de lleure, després. Van ser moments importants, ja que 3 de cada 4 escolars practiquen esports de forma habitual i més de 120.000 infants i joves són integrants d’un cau o esplai a Catalunya.

Última data en la història infantil recent: 13 de setembre d’enguany. La tornada a les escoles es presenta de nou complicada. Es mantenen les mesures de seguretat amb alguns canvis. Els vacunats no hauran de confinar-se en cas de contagi a la seva classe i els controls de temperatura als accessos dels centres no seran obligatoris.

Són feliços?

Més enllà de les dates i dels canvis legislatius que han afectat els infants, seguim sense conèixer com ha estat per a ells l’últim any i mig. Com s’han sentit? Com han canviat? Entenen el que està passant?

Porcar és taxativa quan afirma que, a diferència de la idea que globalment s’ha instal·lat, l’experiència no sempre ha estat traumàtica. “Si parlem de menors, cal distingir entre tres grups d’edat: els que tenen de 0 a 7 anys, els que tenen entre 7 i 12 anys i els adolescents, que són un tema a part i ho han passat molt malament”, considera l’experta. En el primer dels grups, el confinament es va presentar de manera ambivalent. Estem parlant d’una edat en la qual es fan els primers llaços de socialització i s’aprenen els hàbits, dos elements que la pandèmia va empitjorar. Tot i això, “el confinament va comportar tenir més disponibles els pares, i això, encara que no sempre, va ser positiu per als infants”, assenyala Porcar. Pel que fa a la segona franja d’edat, la valoració del confinament va ser positiva. “Trobaven a faltar el grup d’amics, però no havien d’anar a l’escola, i això en una edat on es comença a desenvolupar l’autonomia individual era positiu per a ells”, considera.

Quan aquella època va acabar, els infants van ser capaços d’interioritzar amb facilitat la nova situació d’excepcionalitat. “La incertesa i la preocupació dels pares pel que fa a la feina sí que els va afectar negativament”, diu Porcar.

En una línia menys optimista se situa Mari Corominas, doctora en psicologia, salut i qualitat de vida i investigadora de l’Institut Infància i Adolescència de Barcelona. “El confinament va tenir efectes negatius en totes les dimensions de les vides de tots els infants, però de manera diferenciada segons els contextos socials”, afirma. “Durant el confinament absolut, els infants van enyorar poder estar amb els amics i, sobretot, els que no tenen terrassa a casa seva també van trobar a faltar poder sortir al carrer i estar a l’aire lliure”, afegeix.

Molts nens i nenes van perdre la rutina i el ritme del son, i això va afectar negativament la seva escolarització, la salut mental i la relació amb els amics

Les dues psicòlogues coincideixen a assenyalar que la crisi sanitària també està suposant un aprenentatge per als menors de 12 anys. “De la pandèmia han après que cal cuidar-se i cuidar bé els altres per viure millor. Hem compartit valors de ciutadania i responsabilitat. Per als infants ha estat un aprenentatge entendre que l’acceptació d’unes normes i els comportaments individuals repercuteixen en el benestar col·lectiu”, afirma Corominas. “Han respectat les restriccions o comportaments que se’ls demanen”, diu.

Porcar també considera que la pandèmia ha estat una bona oportunitat, però segons la seva opinió no sempre ha estat aprofitada. “A la nostra societat hi ha poca tolerància a la frustració perquè venim de generacions que van néixer en la postguerra i no han educat els seus fills en aquesta línia”, explica la psicòloga.

Per entendre el que vol dir, serveix la història que relata dels seus veïns: “Visc en un poble a fora de Barcelona i al costat de casa hi ha una parella jove amb dos fills”, comença. Quan es va decretar el confinament, tot i que hi havia unes vinyes davant de casa seva on el nen i la nena podien sortir a passejar, els seus pares van decidir no fer-ho. “Ningú els hauria vist, però van pensar que el missatge que havien de transmetre als seus fills era que si hi havia molts infants que no podien sortir de casa perquè no tenien aquella sort, ells tampoc ho farien”, segueix Porcar. L’experiment pedagògic volia fer entendre als infants el valor de la responsabilitat social.

L’altra infància

Oportunitat, adaptació, educació. Si bé és cert que molts infants han viscut una pandèmia menys terrorífica del que se’ns ha narrat, també ho és que als barris vulnerables la Covid-19 ha estat un malson. Així ho apuntava aquest juliol el Síndic de Greuges de Catalunya quan assegurava que la pandèmia “ha tingut un impacte especialment negatiu entre els infants” i sobretot en aquells que “estan socialment desfavorits”.

Vista sobre el terreny, la realitat és cruenta i dona fe de les diferències entre infàncies. Juanma Martín, director territorial del Casal dels Infants a la Mina-Besòs, explica que el confinament va suposar un abans i un després per a molts dels nens i nenes dels barris on treballa. “Al principi molts van perdre la rutina i el ritme del son, i això va fer que la seva escolarització es veiés molt afectada”, diu. Molts es passaven fins a altes hores de la matinada jugant al mòbil i l’endemà no rendien. Lluny de desaparèixer, aquestes dinàmiques no van marxar quan va acabar el confinament. “Per exemple, un nen de 10 anys se’n va a dormir a les 6 de la matinada, es lleva a les 12 i menja a les tres… Si hi ha desordre, la relació amb els meus iguals es desordena”, afirma Martín.

En gran part, aquesta situació es produïa per la desestructuració que existeix en algunes famílies d’aquests barris. “En un pis de 40 metres quadrats hi poden viure cinc persones, i això ha fet que les relacions entre adults i infants es tensessin”, considera el director del Casal dels Infants. Així, la pandèmia també ha fet aflorar trastorns mentals que fins aleshores no havien sortit a la superfície. “Tot i que és una paradoxa, ja que es tracta de barris on la bretxa digital és alta, hem vist com, a més de casos d’ansietat o depressió, ha augmentat l’addicció a les pantalles”, diu Martín.

“La pandèmia ha servit per accelerar i visibilitzar processos que ja existien”, recalca. Entre els més recurrents, la desafecció cap a l’educació formal d’algunes famílies vulnerables. “Moltes tenien por i em deien que a l’escola hi ha massa gent i per això no hi duien els fills”, sentencia Martín. I és que la pandèmia ha tensat les costures d’una societat desigual.

En primera persona

L’Ona té 9 anys, viu a Barcelona i la seva vivència de la pandèmia, com la de cada infant, és única. Per això no podem extrapolar la seva experiència a la de la resta de nens i nenes de Catalunya. Amb tot, el que explica demostra que no sempre s’ha escoltat suficientment els infants ni s’ha entès com estaven vivint la crisi sanitària.

Tot i la seva edat, reconeix que ella va tenir sort, ja que va poder passar el confinament en una casa a fora de la ciutat. A més, la seva mare és mestra, el seu pare teletreballava i els dos van mantenir la feina. Segons comenta, aquest any les vacances li han semblat curtes, perquè les compara amb el temps que el darrer curs va passar sense anar a l’escola.

Malgrat això, no tot el que ha passat li sembla bé. “Durant el curs ens van separar a les meves amigues i a mi en tres classes diferents… I no podíem jugar juntes al pati, perquè érem de tres grups diferents”, explica. “Aquest curs ens han posat juntes”, afegeix convençuda de la millora que això suposa.

Tant ella com altres infants no van acabar d’entendre mai aquesta mena de decisions. “Havien d’estar en grups bombolla a classe i al pati, però quan havien de pujar a l’autobús podien barrejar-se, i això els costava molt d’entendre”, explica Juanma Martín, director territorial del Casal dels Infants a la Mina-Besòs.

Alguns nens i nenes que Martín tracta “tenien la sensació de ser un objecte, perquè les normatives canviaven sovint i algunes els semblaven incoherents”. Segons la investigadora de l’Institut Infància i Adolescència de Barcelona Mari Corominas, “quan els infants se senten ben escoltats pels seus entorns, també se senten millor, més segurs i més autònoms”. “Als infants no se’ls ha tingut en compte”, rebla Martín.

L’Ona comença a estar cansada de portar la mascareta, sobretot a l’estiu, perquè té calor. Però tot i la queixa, amb 9 anys és capaç de reconèixer que aquest neguit és poca cosa si el compara amb el que altres infants estan vivint. L’empatia infantil contrasta amb l’egocentrisme de molts adults. “Hi ha altres nenes que no ho han passat gaire bé… A una companya de classe se li han mort els avis i els seus pares tenen molta por”, diu. Una nena que s’assembla a alguns infants que Martín descriu amb “ulls tristos i por de ser un vector de contagi”.