Gent gran LGTBI

Els espais de trobada són molt importants per a la gent gran LGTBI. Foto: Fundación 26 de Diciembre

J. S. Martí no ha patit discriminació per ser un home gran homosexual. Tot i això, reconeix, viu acompanyat per “una atmosfera” que li recorda que pot viure-la en certes situacions, com per exemple si al metro es mostra “afectuós” amb un altre home. “Si fes el mateix amb una dona, ningú em diria res”, reflexiona.

Les paraules de Martí, que també és usuari i un dels patrons de la Fundació Enllaç, són una petita mostra de per què és necessari que aquesta fundació, de Barcelona, es dediqui a acompanyar i a millorar la vida de persones en situació de vulnerabilitat, entre les quals hi ha persones grans LGTBI. Tal com explica el seu president, Ricardo de la Rosa, la vida de rebuig que en molts casos han viscut aquestes persones provoca que, quan arriben a “una edat avançada”, estiguin soles. “Alguns han estat rebutjats pels seus pares o fills que van tenir abans de sortir de l’armari. Hi ha fills que no han volgut saber-ne res més”, lamenta.

És per aquesta raó, assenyala, que un dels objectius d’Enllaç és “trencar” aquesta soledat, oferint als avis, entre altres, llocs de trobada i l’opció de fer activitats amb altres persones que han viscut el mateix que ells o que els poden entendre. “Intentem omplir l’espai d’aquella xarxa de persones properes que ja no hi són per rebuig o perquè, per un tema d’edat, han mort”, detalla.

Invisibles

Una altra de les dificultats a les quals s’enfronta la gent gran LGTBI és que, a ulls de part de la societat, no existeixen. En l’imaginari col·lectiu hi ha la idea que, afegeix de la Rosa, en general són homes joves i amb diners. La realitat, però, és que hi ha de tot: homes joves i grans, dones que treballen cada dia per sobreviure i transgèneres que no coneixen la vida lluny de la discriminació, entre altres.

Encara que aquesta invisibilització sigui negativa, en algunes ocasions es pot fer servir, sense voler, per evitar rebuig. Un exemple seria un casal d’avis, on pot haver-hi més LGTBIfòbia. “Hi ha gent que entén que dos nois adolescents vagin agafats de la mà, però no dos avis”, insisteix.

En silenci

Tot i que quan Martí era jove no parlava amb els seus pares de la seva sexualitat, el van acceptar tal com era. No podia mostrar-se al 100%, però el fet que no hi posessin cap impediment i que no hagi estat discriminat són dues de les raons per les quals diu que és “un privilegiat”.

Aquesta sensació, subratlla, és la que el fa ser a la Fundació per ajudar altres persones que ho han passat pitjor. “Els puc aportar coratge”, apunta, reconeixent alhora que li agradaria que l’ajudessin de la mateixa manera a ell si algun dia també li toca patir la soledat.