Foto: Albert Alexandre

Una persona jove que volgués viure sola a l’àrea metropolitana de Barcelona hauria de dedicar pràcticament tot el seu sou al lloguer. De fet, només un de cada quatre catalans menors de 29 anys s’emancipen. Catalunya és una de les regions de tot Europa on marxar de casa dels pares costa més.

Van sortir al mercat laboral amb la crisi econòmica del 2008. Dotze anys després, quan tot just començaven a viure amb certa normalitat, han d’enfrontar-se a una nova crisi, aquest cop sanitària.

Ser jove avui dia no és senzill. “Tenim la sensació de viure en una espècie d’apocalipsi en la qual res va bé”, explica el president del Consell Nacional de la Joventut de Catalunya (CNJC), Guille Chirino. Es refereix a la múltiple crisi que les persones d’entre 16 i 34 anys estan vivint actualment: econòmica, ecològica, sanitària, laboral, residencial…

IMPOSSIBLE EMANCIPAR-SE
En el cas de Barcelona i la seva àrea metropolitana, totes aquestes problemàtiques tenen una expressió cruenta, però el problema residencial pren una dimensió encara més dura que a la resta de Catalunya. L’habitatge s’ha convertit en un tema central en les converses d’un jovent que té la mateixa edat que els seus pares quan aquests es compraven la primera casa. En el seu cas, però, i a diferència dels seus progenitors, la idea de tenir un habitatge propi s’ha convertit en moltes ocasions en un somni.

La taxa d’emancipació a Catalunya ronda els 29 anys

Semblen paraules exagerades, però les xifres no enganyen. En un estudi publicat pel mateix CNJC el passat mes d’octubre, es demostra que cada cop són menys els joves que s’emancipen. Mentre que l’any 2008 el 32% de les persones menors de 29 anys s’havien independitzat, ara només ho fan el 24%. L’edat d’emancipació a Catalunya se situa, de fet, als 29 anys, mentre que en altres països, com per exemple Dinamarca o Suècia, aquesta xifra gira entorn dels 20 anys, segons dades de la Comissió Europea.

L’ATUR I ELS SOUS BAIXOS
Gran part d’aquesta realitat té relació amb l’atur juvenil que registra Catalunya: mentre que el 2008 se situava al 12,4%, avui gairebé 19 de cada 100 joves estan a l’atur. Així mateix, els sous també resulten determinants per explicar els motius pels quals els joves no s’emancipen. El 2010 el sou mitjà brut d’un jove de 25 anys era de 1.176 euros, mentre que el 2017 ja només era de 931.

Amb tot, si hi ha un motiu principal pel qual els joves de l’àrea metropolitana de Barcelona no abandonen la llar familiar és el preu dels pisos i la dinàmica abusiva del sector immobiliari. “La Unió Europea recomana que el sou que una persona destini a pagar la casa giri al voltant del 30%, però actualment aquest llindar no es compleix en el cas del jovent, que paga molt més per l’habitatge”, explica Chirino.

El 76% dels joves afirmen que l’habitatge els impedeix viure allà on han nascut

Al territori metropolità, els preus dels pisos se situen al voltant dels 850 euros, més de 100 euros per sobre de la mitjana catalana. Aquest fet comporta que, si una persona jove assalariada volgués viure sola, hauria de destinar pràcticament tot el seu sou al lloguer. A la pràctica, els joves dediquen més del 50% a pagar el pis. En el cas de la compra d’immobles la situació és una mica diferent, ja que segons dades del CNJC els joves destinarien el 75% del seu sou a pagar la hipoteca si visquessin sols.

NI DE COMPRA NI DE LLOGUER
En aquest sentit, el Javi, un jove de 25 anys de Sant Fost de Campsentelles que actualment viu a casa dels seus pares, explica que ell directament s’ha plantejat comprar un pis perquè “al final la hipoteca et surt més barata”. Ho vol fer sol i per això no té cap mena d’esperança de trobar un lloc al municipi on ha nascut i on el preu del lloguer ronda els 829 euros. Una cosa gens estranya, ja que el 76% dels joves afirmen que l’habitatge els impedeix viure allà on han nascut. “A Martorelles o a Mollet hi ha pisos més vells i són més barats, però fins i tot així encara ara no puc plantejar-me marxar de casa dels meus pares, perquè una entrada d’hipoteca ronda els 40.000 euros”, diu el Javi, el qual explica que el seu sou és de 1.200 euros mensuals i que, en el seu entorn, “algú de 25 anys que guanya això és el ric de la colla”. “Però si pagues 800 euros per un pis, què et queda per viure?”, reflexiona.

Gairebé un 30% dels joves viuen en pisos en mal estat

“Jo he volgut marxar de casa des que vaig tornar d’Erasmus amb 21 anys, però plantejar-me fer el pas no ho he fet fins ara… Malgrat que sé que fins que no pagui el crèdit del cotxe que necessito per treballar i que s’acaba d’aquí a dos anys i mig no podré prendre la decisió d’una manera realista”, explica. Tot i que sap que podria compartir pis, ell vol “independitzar-se del tot”. Per ara, amb els seus pares hi viu bé.

En moltes ocasions s’ha estigmatitzat la joventut metropolitana per no independitzar-se, però el cert és que, com en el cas del Javi, hi ha molts impediments per poder abandonar la llar familiar, sigui comprant o llogant.

LA JUNGLA IMMOBILIÀRIA
Quan l’Emma i l’Amaia, juntament amb dues amigues més, van decidir marxar de casa, van haver de demanar als pares que les avalessin. Ara viuen en un pis al barri de Gràcia de Barcelona pel qual paguen 1.100 euros al mes i consideren que gaudeixen d’una “situació privilegiada”. Tenen un pis amb llum, quatre habitacions grans i un menjador i cuina espaiosos. Reconeixen que en comparació amb amics i amigues seves es podria dir que tenen una situació millor, però quan hi pensen acaben per concloure que un mercat immobiliari que fa que un dret es converteixi en un privilegi no funciona com hauria de fer-ho.

El 56% dels joves han patit algun tipus d’abús en els contractes

Després de tres anys han hagut de renovar el contracte. “Al principi ens oferien un augment de 1.000 a 1.100 euros i com que les coses estan com estan vam voler acceptar-ho corrents”, expliquen. Va ser quan van rebre el nou full de condicions que van començar a sospitar. “Hi havia clàusules molt abusives, com per exemple que la immobiliària no s’encarregaria d’arreglar cap desperfecte. Quan vam entrar en aquest pis no estava en bon estat”, diuen fent bona l’estadística del CNJC que afirma que el 28,8% dels joves viuen en pisos en mal estat i que el 56% han viscut algun tipus d’abús en els contractes.

Molts menors de 30 anys desconeixen totalment com funciona el mercat immobiliari quan s’enfronten al seu primer lloguer. Pisos en mal estat, preus abusius, contractes que queden fora de la Llei d’Arrendaments Urbans, fiances desorbitades… Segons explica el CNJC, quan es tracta de persones joves, moltes immobiliàries o propietaris decideixen no llogar-los el pis –cosa que és una discriminació per raó de condició– o hi veuen una oportunitat per poder aplicar-los contractes abusius i molt beneficiosos. “Hi ha un rerefons de poder adult”, diu l’Emma per afegir que, en el seu cas, el pitjor moment va ser quan van haver de renovar el contracte.

En els mateixos termes s’explica el Marc, de 29 anys. “Em van voler apujar el lloguer a través d’una pròrroga d’un any, la qual cosa és totalment il·legal perquè els augments de la renda només es poden fer si firmes un contracte nou”, detalla aquest jove que no ha volgut donar el seu nom real perquè encara està en tràmits de negociació per no haver de marxar del pis on ha viscut 7 anys. “No són gens agradables les trucades amb els propietaris, em violenten molt”, afirma. En el seu cas, haver entrat al Sindicat de Llogateres ha fet que pugui afrontar més tranquil·lament aquestes situacions. “Les trucades em costen, perquè a ningú li agrada haver-se de barallar, però com que les preparo amb el Sindicat estic molt més segur dels drets que tinc”, conclou.

Un de cada dos joves diu que ha tingut problemes per arribar a final de mes

Tampoc ha volgut donar el seu nom real l’Aina, de 25 anys, perquè fa gairebé un any el seu cas va aparèixer als mitjans de comunicació i va tenir problemes amb la immobiliària, que l’acusava de difamació. El seu cas explica a la perfecció la violència del mercat dels pisos cap al jovent. “Amb la meva germana llogo el pis on va viure el meu avi durant més de 50 anys”, relata. Tot i que amb el nou contracte van començar pagant 450 euros durant el primer any, ja en el segon els en van exigir 950. “Actualment fem feines d’economia submergida i temps parcial mentre estudiem”, diu l’Aina. Quan no van poder fer front als pagaments, en plena fase de confinament a l’abril, van haver de deixar de pagar i ara la immobiliària els exigeix 4.000 euros de deute. “Volem viure a l’Eixample de Barcelona, on ha viscut la família tota la vida, però ja des de fa temps viure aquí és impossible i hi ha molts desnonaments invisibles”, explica.

ANGOIXA I SALUT
Aquestes històries posen l’alarma sobre la situació del jovent en el mercat de l’habitatge. A l’àrea metropolitana el 48,1% de les persones menors de 34 anys afirmen que han tingut problemes per arribar a final de mes i, segons l’Enquesta a la Joventut de Barcelona 2020, un de cada quatre joves ha tingut dificultats per pagar el lloguer a causa de la Covid. Són xifres econòmiques que n’amaguen d’altres igualment punyents: el 40,7% dels joves s’han sentit angoixats en els darrers dos anys per la seva situació econòmica; el 16,3% han hagut de deixar els estudis o no han pogut començar els que volien; el 13,8% han reduït el consum d’aliments bàsics i el 10% han reduït o endarrerit la compra de medicines i, fins i tot, les visites al metge.

39 m2 i ratolins

La Diana fa tres anys que viu al Raval de Barcelona. Ho fa amb la seva parella en uns baixos de 39 metres quadrats i afirma que el confinament ha estat molt difícil perquè l’immoble té poca llum. A més, tot i que ella està treballant amb un contracte temporal, la seva parella ha entrat en un ERTO. El mes de juny va rebre un burofax de l’empresa Vivenio en el qual la instaven a renovar el contracte amb una forta pujada de preu. Dels 520 euros que pagaven passaven a pagar-ne 750 durant tres anys i, a partir del quart any, el preu s’enfilava fins als 1.000 euros. “Això és frau de llei”, explica la Diana. “I tot això per un pis amb problemes de calefacció i unes plaques solars que ens van vendre que mai han funcionat… Fins i tot vam tenir una plaga de ratolins que no em van solucionar i per la qual vaig haver de comprar un gat”, diu.

“L’única manera de seguir aquí era assumir el preu, perquè trobar un pis amb el meu contracte temporal i amb l’ERTO de la meva parella era pràcticament impossible; tothom et rebutja”, lamenta. Ell va estar molt nerviós durant unes setmanes, “buscant pis com un boig”, però ràpidament va veure que no era viable pagar entre 800 i 1.000 euros per un pis nou, amb una fiança de 3.000 euros.

La parella havia llogat el pis a Solvia, la immobiliària del Banc Sabadell, però més tard el va comprar Vivenio. Amb tot, qui realment enviava el burofax no era Vivenio sinó Azzam, el servei de gestió immobiliària del fons voltor Azora. “Azzam és una empresa que s’encarrega d’apujar els preus dels pisos per guanyar comissions”, relata la Diana.

Des de fa temps, la jove està vinculada al Sindicat de Llogateres i això la va fer sentir apoderada respecte a les grans firmes immobiliàries. “Vaig mirar si a la finca hi havia més pisos en la mateixa situació que nosaltres i, quan vaig veure que era així, vaig decidir organitzar el veïnat”, explica la Diana. Davant d’això, Vivenio va contactar amb ella i li va demanar que “deixés les pressions”, oferint-li un contracte de 675 euros durant tres anys que mai es va concretar en res. “Volen que fem un moviment en fals”, alerta.

El setembre es va allargar la pròrroga dels lloguers per la crisi sanitària i fins al 31 de gener la Diana i la seva parella seguiran pagant un preu just. Després d’això hauran de seguir lluitant per una vida digna.

WhatsAppEmailXFacebookTelegram