Les persones amb trastorns de salut mental són un col·lectiu vulnerable que també ha patit les conseqüències de la pandèmia. Foto: Arxiu

“Els efectes de l’aïllament pel coronavirus són com tenir agorafòbia unes setmanes. Us ho heu plantejat mai?”. L’agorafòbia és la por obsessiva als espais oberts i la Martina Vergés, membre d’ActivaMent, la patia fins no fa gaire. De manera contrària, què passa amb les persones amb claustrofòbia? I amb aquells que tenen trastorns obsessius compulsius? “Si ja s’ensabonaven més de l’habitual per la seva por als gèrmens o a la contaminació, la Covid-19 i la insistència en la higiene de mans han agreujat els seus símptomes”, explica Daniel Ferrer, responsable d’informació de l’associació. Són qüestions que molt poca gent es planteja, però que cal considerar i visibilitzar. I quin millor moment per fer-ho que ara, aprofitant la recent publicació de dades i estudis sobre els efectes de l’actual situació epidemiològica en la salut mental.

CERCAR AJUDA MÚTUA
Les entitats que tracten aquest tema hi tenen molt a dir. És el cas de la ja citada ActivaMent, una associació formada per persones amb trastorns de salut mental que busquen el suport i la comprensió mútua per millorar la seva qualitat de vida. A Granollers l’entitat acull més de 50 socis, amb casos que van des de la depressió o la bipolaritat fins a trastorns psicòtics, de personalitat o l’esquizofrènia. Però com ha viscut la Covid-19 aquest col·lectiu?

“Mentre que més persones han vingut a demanar ajuda, altres s’han quedat sense perquè el coronavirus ens ha impedit fer els grups d’ajuda mútua que tant èxit tenien”, afirma Ferrer. Aquesta situació, juntament amb les complexitats personals per conviure amb un trastorn mental i amb una pandèmia a la vegada, ha portat alguns membres de l’entitat a optar pel suïcidi. “La Covid-19 ha estat difícil per a tots, però en especial per a alguns de nosaltres”, afegeix.

SENSE LLEURE
Les persones amb aquest tipus de problemes també han buscat rehabilitació i vincles en espais dedicats a fomentar el temps de lleure, però la pandèmia els ha obligat a quedar-se sense. Al club social La Llum, a Mollet, fa 20 anys que treballen per la integració sociocomunitària de persones amb trastorns mentals. “Alguns d’ells ho han passat realment malament durant la pandèmia”, explica la coordinadora del club, Montse López. “Tot i que ens hi hem adaptat, donant suport telefònic i amb projectes en línia, totes les sortides, excursions i activitats que tant els ajudaven a portar millor el seu dia a dia no les hem pogut fer”, aclareix.

I LES FAMÍLIES, QUÈ?
Si alguna cosa és evident és que “viure la pandèmia amb una persona amb trastorns de salut mental no és gens fàcil”. Així ho explica Francesc Ventura, president de DARUMA, l’associació de familiars per la salut mental del Vallès Oriental.

Les teràpies de famílies amb psicòlegs s’han tornat a reactivar, però amb molts menys assistents. I això que la pandèmia ha evidenciat més que mai la pregunta més recurrent entre familiars: què passarà quan jo marxi? Ventura explica que “falten molts recursos econòmics, legals, d’integració social i d’inserció laboral per ajudar els nostres fills, germans i pares”. Unes mancances que “ni els serveis de salut, ni les aportacions econòmiques ni les eines polítiques cobreixen”, afegeix.

LES DADES QUE NO IMPORTEN
El que està clar de tot això és que molta gent ha sortit mal parada mentalment per la pandèmia i, si bé és cert que el concepte de salut mental està més en boca que mai entre sanitaris, polítics i ciutadans, falta fer-se ressò dels efectes en un col·lectiu que, ja de per si, és prou vulnerable. “És terrible veure que importem tan poc”, conclou Ferrer.

Des de l’Espai Situa’t del Vallès Oriental, un projecte d’ajuda a persones amb problemes de salut mental, recorden les trucades per fòbies, ansietat, depressió, ideació suïcida, recaigudes i agreujament de simptomatologia. Les dades i les persones de les quals no se’n parla, de les que s’acostuma a guardar silenci.