I després de la política local… què?

Deia el polític italià Giulio Andreotti que “el poder desgasta, però desgasta més no tenir-lo”. Parlem amb set expolítics locals de l’àrea metropolitana per saber què va significar per a ells deixar la política i per descobrir com és la vida lluny del poder municipal.

El 29 d’octubre de 1993 a les 17:20 h es va trobar el cadàver de Nick Wasicsko al cementiri d’Oakland de la ciutat de Yonkers, a Nova York. El seu cos estava ajagut a terra, amb l’esquena recolzada en un arbre, davant de la làpida del seu pare difunt. Tenia un forat de bala al cap. Sis anys abans, Wasicsko havia estat nomenat alcalde de la ciutat quan només tenia 28 anys. La seva precocitat el va convertir en el polític més jove dels Estats Units a ocupar el primer càrrec d’un gran ajuntament del país, però el seu mandat va durar poc, perquè es va enfrontar amb els tribunals i amb part de la ciutadania. Tot i que no hi estava del tot en desacord, es negava a construir habitatges socials en un barri de classe mitjana blanca. Per això, els tribunals van amenaçar de portar a la bancarrota el consistori de Yonkers i, finalment, Wasicsko va acabar claudicant, en contra del barri de blancs. Des d’aleshores, la seva carrera política ja mai més va remuntar. Tot i que va intentar ocupar diversos càrrecs de responsabilitat, el Partit Demòcrata mai ho va permetre.

Sis anys després de convertir-se en alcalde es va suïcidar. La història l’ha recordat per ser el polític que va acabar amb la segregació racial a la ciutat de Yonkers. Algunes veus diuen que, abans de la seva mort, estava a punt de sortir un cas de corrupció que enfonsaria tota la seva reputació. De totes maneres, aquesta hipòtesi va quedar desmentida perquè mai hi va haver una investigació que l’incriminés. Existeixen altres conjectures: Wasicsko va suïcidar-se en saber-se irrellevant. Es va treure la vida en sentir que mai tornaria a dedicar-se a la política.

La història, que queda reflectida a la minisèrie Show me a hero (HBO, 2015), fa bona la frase d’un altre polític, en aquest cas de dretes i famós per sobreviure més de mig segle a la cúspide del poder italià. Des de l’any 1954 fins al 2013, Giulio Andreotti va ser, entre altres càrrecs, diputat, ministre de cinc carteres i senador. A aquest supervivent, al qual es va arribar a relacionar amb la màfia, s’atribueix la cèlebre frase que resa: “El poder desgasta, però desgasta més no tenir-lo”. És fàcil d’imaginar la validesa de la sentència en la política d’Estat, però si centrem l’objectiu al món local, podem dir el mateix? Què passa quan s’acaba una carrera política municipal? Què succeeix quan els focus mediàtics s’apaguen?

Després de governar

Escena 1: un mes abans, el telèfon no parava de sonar. Trucaven periodistes, veïns, empresaris… La safata d’entrada del correu electrònic estava plena de gom a gom. Era una vida intensa.

“Passes de rebre 70 trucades al dia i 150 correus a no rebre res”, explica l’exregidor de l’Ajuntament de Barcelona per CiU Raimond Blasi. En el seu cas, va deixar el càrrec el 2015, després de dedicar-s’hi des del 2007. “A fora de la política fa molt fred, perquè quan ets a dins sents molta estima, però quan marxes molta gent desapareix i descobreixes les persones a les quals realment importaves”, diu. Actualment, Blasi combina la seva feina a l’empresa familiar d’aparells d’il·luminació amb la tasca de consultor.

Xavier Godàs, alcalde de Vilassar de Dalt entre els anys 2011 i 2019 fruit d’una coalició d’esquerres, també va viure aquesta desacceleració que suposa deixar la política. “Vaig passar d’una dinàmica on em relacionava amb moltes persones i tenia moltes interaccions a una altra de ben diferent… En certa manera hi ha enyorança, perquè tant la lluita als moviments socials com a les institucions té una cosa afrodisíaca”, explica. Avui, Godàs treballa en una consultoria d’estudis sociològics.

“A fora de la política fa molt fred, perquè quan hi ets et sents estimat, però quan marxes molta gent desapareix”

Tanmateix, no tothom ho viu així. Per a altres polítics, com el que va ser alcalde de Badalona i després va treballar a l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), Jordi Serra (PSC), no hi ha motius per a la nostàlgia. “Cal acceptar que les coses tenen un principi i un final… Potser hi ha gent que ho enyora, però jo no. Has de saber buscar altres interessos”, diu ara que ja està jubilat.

Però quan deixes el càrrec no només hi ha un buit emocional. “En política et guanyes bé la vida. Qui digui el contrari menteix. Aconseguir un sou similar a l’empresa privada és difícil”, afirma Blasi. És per això que, de vegades, deixar la política es fa difícil, i moltes persones que no tenen una carrera professional fan mans i mànigues per seguir asseguts a la cadira. “Si la teva subsistència depèn del càrrec, faràs el que sigui per mantenir-lo”, resumeix Godàs.

Buscar feina

Escena 2: veus com els teus dies a l’Ajuntament s’acaben. Ja tens una edat i et preguntes si serà possible reenganxar-te al món laboral. Has provat de moure contactes per treballar a fora de la institució, però és complicat. Un dia vas a una entrevista de feina i, de sobte, et diuen: “Però tu no eres regidor? Ens sap greu, però no volem problemes”.

Per a Alfonso Salmerón, regidor d’EUiA a l’Hospitalet entre els anys 2004 i 2014, no va ser fàcil reciclar-se. “El 2011 sabia que era l’últim mandat i vaig començar a formar-me en el meu camp, la psicologia”, relata. Aleshores tenia 40 anys i pensava que aquella era l’última oportunitat de tenir una vida professional a fora de la política.

També ho explica Ferran Falcó, regidor a Badalona per CiU del 2003 al 2015 i secretari general del departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat del 2016 fins al recent canvi de Govern. “El 2020 ja tenia planejat sortir, i ja no hi havia una segona oportunitat per reincorporar-me al món laboral”, diu ara que treballa en una empresa de comunicació. “Tot i que la vida política exigeix un sacrifici molt gran, algú que només ha estat en política ha de tenir clar que la vida a fora és difícil”, considera.

En altres casos, com el d’Arnau Funes, que des del 1999 fins al 2019 va estar en política local a Cornellà amb ICV, la transició va començar abans. Tot i entrar en política amb 23 anys, no va ser fins al 2007 que s’hi va començar a dedicar exclusivament. “Abans de deixar de ser regidor vaig compaginar-ho amb la meva feina anterior durant un any. Havia estat 12 anys desvinculat de la vida professional, i quan vaig tornar a fer d’educador els serveis socials havien canviat”, recorda.

Segons explica Gala Pin, regidora a l’Ajuntament de Barcelona entre el 2015 i el 2019 pels comuns, sortir de la política és difícil per diferents motius. “En primer lloc, hi ha la llei d’incompatibilitats de càrrecs electes, que dicta que no pots treballar amb gent que hagi rebut una subvenció mentre governaves”, detalla Pin. A més, assenyala que moltes empreses o entitats no volen contractar persones que han estat en política perquè tenen por d’estar en el punt de mira dels mitjans de comunicació. “Encara més quan has rebut campanyes de difamació com jo”, argumenta.

“Ara puc anar al Condis tranquil·lament sense que tothom em pari”

Això fa que, en moltes ocasions, la classe política acabi conformada per dos tipus de perfils concrets. “O bé funcionaris de carrera o bé gent que tenia feines a les quals pot tornar després de demanar una excedència”, considera Pin. “Si no ets milionari o funcionari, l’ofici de polític és eventual”, ho resumeix de manera similar Falcó.

Potser el problema rau en la relació entre el sector públic i el privat. “Les empreses, i fins i tot l’administració, no valoren el fet d’haver passat per la política i pensen que això no té mèrit, però hauria de ser un honor”, diu Funes per afegir que, sense regidors, les administracions funcionarien com “una màquina inhumana”.

Temps després

Escena 3: ja han passat anys des que ocupaves un lloc al ple de l’Ajuntament. Treballes en una empresa. Un dia, com tants altres, ets al supermercat i sents que algú et mira i xiuxiueja. Res més, passa de llarg i tu segueixes fent cua. És la teva nova vida.

“Ara puc anar al Condis tranquil·lament sense que tothom em pari, i gràcies a la feina feta ho faig amb el cap ben alt”, relata Serra. L’exalcalde de Badalona ho té molt clar: viu bastant millor ara pel que fa a la “tranquil·litat mental, a la llibertat i a la pressió”.

Tranquil·litat és la paraula més utilitzada per les persones que han abandonat la política local. Godàs ho descriu amb una escena: “Ara, quan estic cuinant a casa a la nit i sento una sirena, ja no m’he de preocupar del que està passant… Abans, si veia una ambulància, sabia que hauria de trucar per saber si tot anava bé”. És la mateixa tranquil·litat que porta Blasi a afirmar que “per fi” ha pogut dedicar “més temps a la família”. O la que porta Falcó a dir que ara té “caps de setmana i vespres”. Amb el temps, pensa Salmerón, molts polítics prenen distància i comencen a recordar la seva etapa al consistori amb agraïment, sense nostàlgia.

Qui sap si ho diuen de debò o si, com els que deixen la seva parella, s’entesten a creure que la vida d’ara és molt millor. De fet, la comparació no és fortuïta. La mateixa Pin afirma que la política és com una relació amorosa: “Amb el temps canvia”. Potser ho diuen d’una manera sincera o potser, com reconeix Blasi, “sempre queda el cuquet de tornar a la política”.

Portes de 360 graus

“Tots els polítics són iguals”. “Tots es recol·loquen a feines molt ben pagades en empreses privades o a l’administració”. “Tots s’agafen amb força a la cadira”. Hi ha molts mites sobre la classe política, i encara que de vegades són certs, al món local no sempre es compleixen. De fet, les anomenades portes giratòries que tant ressonen a la política catalana o estatal són menys freqüents als municipis.

El cas de Gala Pin n’és un exemple. La regidora de l’Ajuntament de Barcelona va estar entre els anys 2015 i 2019 al consistori, i encara que li van oferir anar a les llistes del Parlament o a l’AMB quan va plegar, diu que va preferir reincorporar-se a la vida professional. Altres polítics com l’exalcalde de Badalona, Jordi Serra, o l’exalcalde de Sant Adrià, Joan Callau, ambdós del PSC, sí que van aprofitar el seu bagatge per tenir una cadira a l’AMB.

Segons relata Pin, el juliol del 2019 va anar a l’atur amb “3.000 euros més” que quan va entrar a l’Ajuntament, i després va passar dos mesos descansant. Va ser aleshores quan va començar a buscar feina. Qualsevol diria que, amb els seus coneixements, devia ser una tasca fàcil, però va ser tot el contrari. “Em van arribar a oferir una dotzena de feines, però si has estat governant no pots treballar amb empreses subvencionades durant el teu mandat”, assevera. “Recordo que una fundació que havia rebut 6.000 euros quan jo era regidora em va oferir una feina de 400 euros mensuals per a sis mesos, però no vaig poder accepta-la perquè els serveis jurídics m’ho van desaconsellar”, afegeix. Finalment, la seva recerca de feina va acabar als mitjans de comunicació quan JxCat va qüestionar-la per haver estat contractada per Goteo, una fundació que havia rebut diners públics quan era regidora. No era il·legal, però Pin va ser reprovada pel Comitè d’Ètica del consistori.

Ara treballa en una fundació i en una ONG, de les quals prefereix no donar els noms, i explica que la va “cabrejar molt aquella acusació de portes giratòries venint dels hereus d’un partit amb la seu embargada”. A més, Pin es queixa perquè la feina a Goteo era molt similar a la que estava fent abans d’arribar a l’Ajuntament.

Tant ella com altres polítics responen a la descripció que fa l’exregidor de Barcelona per CiU Raimond Blasi, que va tornar a l’empresa familiar: “La política local, més que una porta giratòria, és una porta de 360 graus: vaig sortir-ne per on hi vaig entrar”.