Francesc Canals celebrant la seva 20a marató amb la seva medalla a l’arribada. Foto cedida
Darrere dels 27.000 corredors que diumenge van participar en la 46a Marató de Barcelona hi ha 27.000 històries personals que donen a la cursa 27.000 significats diferents. Una de les més destacades d’enguany és la del barceloní Francesc Canals, veí de l’Esquerra de l’Eixample, que als seus 75 anys ha completat la seva vintena marató. Després de fer-ne 19 a Barcelona i una a Nova York i d’acumular 840 quilòmetres dins d’aquesta modalitat de cursa, ha demostrat que l’edat no és cap límit si al darrere hi ha entrenament i un estil de vida saludable.
“Aquesta marató ha estat molt especial per a mi i sempre la recordaré amb molt de carinyo, tant pel significat que té com per les bones sensacions amb què vaig acabar”, comença dient Canals. Més enllà de complir el seu objectiu de baixar de les cinc hores, va arribar amb un somriure a la meta i convençut que segueix en forma per continuar afrontant nous reptes com aquest. “Sempre dic que pararé de córrer l’any que no pugui acabar o el que acabi patint, però com que de moment això encara no ha arribat, ja penso a començar a preparar la marató de l’any que ve”, apunta.
“No sabia què era la marató”
La passió de Canals pel running va néixer per casualitat, després d’estar, amb els seus fills, en un parc infantil proper a l’Estadi Municipal d’Atletisme Joan Serrahima, a Montjuïc. “Mentre ells jugaven, vaig fixar-me en la pista, em va cridar l’atenció i, dit i fet, vaig decidir apuntar-me al club d’atletisme”, relata. De la mateixa manera, a la seva primera marató, la de Barcelona de l’any 1982, també va inscriure-s’hi per casualitat, després que un dels clients de la botiga que regentava l’animés a fer-ho. “Jo no feia gaire que corria i, de fet, aleshores ni jo ni pràcticament ningú sabia el que era la marató. Vam ser quatre gats en aquella cursa”, explica. “Però em va enganxar, es va popularitzar i, des de llavors, he anat fent maratons de Barcelona de manera intermitent”, afegeix.
El motiu d’aquesta discontinuïtat va ser una lesió al genoll l’any 2012 mentre corria, precisament, la marató de Barcelona. “Em va costar molt arribar a curar-me bé del tot”, recorda. Quan ho va fer, va viure el que defineix com “la pitjor marató”, l’any 2021, però la mala experiència el va motivar a apuntar-se a la marató de Nova York del 2022. “Era un somni que tenia pendent des que vaig començar a córrer i va ser molt emotiu”, rememora.
L’experiència, un plus
Actualment, Canals entrena un cop per setmana amb el Club Atlètic Running, al Poble-sec, i la resta de dies va al gimnàs, seguint les pautes que li dona el seu fill que, com ell, també corre maratons. “Físicament em trobo molt bé i, de fet, el meu doctor em diu que segueixi fent maratons”, continua. “Tot i això, és cert que, mentalment, els anys fan que senti que cada vegada hi desentono més, sobretot en el moment de la sortida, on sempre em trobo envoltat de gent jove. Semblo un cactus enmig d’un jardí de flors”, bromeja.
En relació amb la seva edat, el barceloní assegura que, com ell, també hi ha un petit percentatge de corredors sènior que fan maratons i que, en moltes ocasions, queden per davant de joves. “A partir del quilòmetre 30 avanço molta gent que no pot més perquè no s’ha dosificat, perquè no s’ha planificat la cursa o perquè no ha entrenat prou. Això demostra que l’experiència val més que la joventut”, afirma Canals.
Preguntat pel seu secret per mantenir-se així amb 75 anys, el corredor desvela que “les úniques claus són tenir una vida activa i una bona alimentació”. “La combinació d’ambdues és bàsic, no només per fer maratons sinó per sentir-se bé, i és el que a mi m’ha fet arribar fins aquí”, conclou.
