Zadani (esquerra) va marxar del seu país per motius religiosos i Robles (dreta) ho va fer per persecució política. Foto: Albert Alexandre
Por. Aquesta és la paraula. La paraula que sempre s’oblida quan parlem de refugiats. La por de ser assassinat, de ser violada, de ser torturat, de ser empresonat… La por és el que empeny milions de persones, cada any, a abandonar casa seva per anar a viure en un indret desconegut. En un refugi on no sempre són ben rebudes.
És difícil imaginar la por que han passat Milthon Robles i Alex Zadani fins a arribar a Barcelona. Més encara quan, mentre expliquen les seves experiències amb motiu del Dia Internacional de les Persones Refugiades, ho fan amb serenitat. Com si el passat ja no els perseguís. Però no és així.
Robles és hondureny i té 39 anys. Zadani en té 19 i va néixer a l’Iran. Els motius que els han fet arribar a la capital catalana són ben diferents, però en el fons són semblants.
REFUGIAT PER DIR LA VERITAT
Robles és periodista de professió i vocació. Se li nota quan parla de l’ofici. Va arribar el desembre del 2016 a Madrid i després va poder obtenir l’asil des de Barcelona. El motiu que el va fer persona non grata per a alguns dels seus conciutadans va ser la seva obsessió per explicar la veritat.
Les seves investigacions van demostrar el vincle entre les bandes de Mares i el govern del seu país i la seva connivència amb la policia i l’exèrcit. “La gent em deia: per què t’hi poses si saps que t’acabaran matant?”, recorda Robles.
La situació a Hondures és realment crítica. És una nació en guerra, però sense guerra. En part, això es deu al fet que el país és camí de pas de la cocaïna amb destí als Estats Units.
En 8 anys han estat assassinades 28.000 persones, i darrere de moltes d’aquestes morts hi ha el mateix govern aliat amb el narcotràfic. De fet, el germà del president ha estat jutjat per aquest motiu.
Robles explicava tot això en un programa de ràdio. La seva veu era incòmoda i, segons relata, el van intentar assassinar “sis vegades”. “Tres intentant-me atropellar i tres provant de disparar-me”, detalla. Però no només això, sinó que el maig del 2016 la ràdio on treballava –la qual vivia de subvencions públiques– va acomiadar-lo. “Ja m’havien avisat pel carrer que si no callava em matarien”, diu. Amb tot, va seguir divulgant les seves investigacions i per això van arribar a segrestar-lo durant 8 hores.
“Per què seguia fent-ho tot i el risc? Els periodistes i els defensors dels drets humans hondurenys creiem en una causa”, afirma. “A més, marxar significava deixar la meitat de la meva vida enrere”, sentencia.
REFUGIAT PER CREURE DIFERENT
Zadani era un nen quan van començar les pressions familiars. Un nen inquiet, això sí. La seva família era molt religiosa i ja amb 11 anys ell dubtava d’aquella fe que li havia estat imposada.
Les constants preguntes qüestionant la religió van fer que la comunitat l’expulsés de la mesquita i van encendre la ira dels seus pares. Tot va seguir així fins que va conèixer un equip de robòtica amb el qual participaria en concursos internacionals de ciència. Després de tres anys va tenir l’oportunitat de viatjar a Armènia amb l’equip i, altre cop, van tornar les inquietuds.
Quan els seus pares se’n van assabentar, la violència va ser encara més gran. “Em van trobar un crucifix a l’habitació i el meu pare em va amenaçar de mort”, explica. Va ser aleshores que va decidir fugir. Zadani va arribar amb 17 anys a Barcelona, quan era menor, i encara ara està a l’espera que li sigui concedit l’asil.
A la capital catalana està mirant d’estudiar un cicle de farmàcia. “Podria fer alguna cosa relacionada amb la robòtica, però els records que em vindrien són tan durs que no ho vull fer”, relata.
És cert, la por és el combustible que fa al Milthon i a l’Alex seguir endavant. De totes maneres, el motor és la valentia.
