Una de les imatges que formen l’exposició ‘The Backway: d’Àfrica a Europa per la porta del darrere’, de Ruido Photo. Foto: Toni Arnau / Ruido Photo
Quan pensem en el fenomen migratori, sovint ens venen al cap imatges de pasteres carregades de persones que intenten creuar el Mediterrani o de joves mirant de saltar la tanca de Melilla. Tendim a quedar-nos aquí, en l’escena colpidora que ens interromp el sopar mentre mirem les notícies o que ens apareix a les xarxes, preparada perquè li fem un like i seguim fent scroll.
Però darrere d’aquestes imatges hi ha històries que, de fet, han començat molt abans i molt més lluny. És el que tenien clar els fotoperiodistes del col·lectiu Ruido Photo quan van decidir que passarien tres anys recorrent quinze països africans per conèixer i explicar aquest fenomen tan complex, “el fenomen humà que més marcarà els nostres temps”, en paraules del fotògraf Edu Ponces, un dels integrants de Ruido Photo que va fer aquell viatge.
El resultat de tot plegat és l’exposició ‘The Backway: d’Àfrica a Europa per la porta del darrere’, que s’acaba d’instal·lar a l’auditori de la Casa de Cultura d’Olesa de Montserrat, on es podrà visitar fins al 18 d’octubre. Aquest dimarts, dia 5, es farà l’acte inaugural de la mostra, en el qual participaran el mateix Ponces i Paula Rossi, de SOS Racisme Catalunya.
“Sortir dels convençuts”
‘The Backway’ està pensada com a exposició itinerant perquè l’objectiu de Ruido Photo és “sortir dels convençuts”, diu Ponces. Això vol dir que no acostumen a exposar a sales importants on assistirien persones interessades en els temes que tracten, sinó que miren d’arribar a tothom, sense excepció. Aquesta és la manera que tenen de fomentar l’empatia cap als protagonistes de l’exposició, que “podríem ser qualsevol de nosaltres”, tal com recorda el fotògraf.
Exemple d’empatia
Qui va donar una bona lliçó d’empatia als creadors de ‘The Backway’ va ser Chamseddine Marzoug, un pescador tunisià que Ponces i els seus companys no oblidaran mai. El van conèixer a un poble de Tunísia molt proper a Líbia, una zona on hi ha molts naufragis de migrants. Davant l’arribada constant de cadàvers a la costa del seu poble, Marzoug va decidir fer-se’n càrrec. “Recollia els cossos amb la seva furgoneta i els enterrava, fent-los una cerimònia: dedicava la seva vida a dignificar la mort d’altres persones”, relata Ponces.
Marzoug, per cert, és el protagonista de ‘Los muertos que me habitan’, el reportatge amb què Ponces i el periodista Agus Morales van guanyar el Premi Ortega y Gasset 2019 a la millor investigació periodística.
El que no s’explica
“Hi ha famílies molt grans, de 25 o 30 persones, que ho dediquen tot, fins i tot es venen alguna propietat, perquè un dels membres més joves pugui viatjar a Europa”, explica Ponces, detallant una situació que es dona a països com Gàmbia, Senegal o Mali. Per això, quan es topen amb els incomptables entrebancs de les rutes migratòries i no aconsegueixen arribar a Europa, hi ha molts que prefereixen no dir-ho.
“Hem conegut persones que, després de tot, no ho han aconseguit i han decidit no tornar al seu país i deixar de parlar amb la seva família per vergonya”, apunta el fotògraf. De la mateixa manera, les violacions i segrestos que es produeixen pel camí també queden silenciats. Ningú no en vol parlar.
Malgrat l’extrema dificultat de viatjar d’Àfrica a Europa per la porta del darrere, milions de persones ho continuen fent. “Recordo que ho vaig parlar amb un pescador gambià jove que em va dir: «no deixaré de fer coses a la vida per por»”, conclou Ponces.
