Els cent dies més intensos: recordant la vaga de la fàbrica Roca del 1976

L’Anna Besora es mira les fotografies antigues de la vaga de Roca de l’hivern del 1976 i s’atura en una de concreta. Se la mira una estona i somriu. La instantània mostra un nombrós grup de treballadors que entren a la fàbrica el dia que s’havia anunciat la fi de l’aturada, l’11 de febrer del 1977, cent dies després d’haver decidit deixar de treballar en protesta per les pèssimes condicions de feina i per uns acomiadaments injustificats.

Alguns obrers de la instantània somriuen i saluden el fotògraf. L’Anna era la dona d’un dels treballadors de Roca que van anar a la vaga, Josep Pérez, que va morir fa uns anys de silicosi. I és que les condicions laborals que va haver de patir a la fàbrica li van acabar passant factura. En aquest sentit, Mario Muñoz, de l’Ateneu Llibertari Viladecans, recorda com el seu avi arribava a casa “negre” de cap a peus després d’una jornada a Roca. A la primavera del 1976 els treballadors ja havien anat a la vaga en protesta per les condicions de feina i per acomiadaments de sindicalistes sense justificació, però aquella protesta va finalitzar en fals i no va fer net. D’aquí que al novembre esclatés de nou un conflicte que va posar Gavà i Viladecans a les portades de tot el món.

Mossèn Celestino va obrir la parròquia de Santa Maria de Sales als obrers

Ara, l’Ateneu (@AteneuVdk) ha posat en marxa una campanya de micromecenatge per rodar un documental sobre la vaga dels 95 dies de Roca. Compten amb la col·laboració de la productora autogestionada ACATS, que és autora d’altres documentals com ara Nosotros no olvidamos, que repassa el cas de l’assassinat de Pedro Álvarez presumptament a mans d’un policia a l’Hospitalet.

Sobre la vaga de Roca se n’ha escrit molt, però aquesta serà la primera peça audiovisual que es farà al respecte. “Si vols que la història de Roca arribi a la gent jove, la millor opció és l’audiovisual”, reconeix Mayra Soler, de l’Ateneu. “S’ha d’explicar perquè no caigui en l’oblit”, afegeix Muñoz, mentre que Oriol Úbeda, pagès i membre de l’Ateneu, destaca que la fàbrica de Roca “va canviar la història de Gavà i Viladecans”. Parlem amb tots ells al CSO Els Timbres, que enguany celebra el seu 25è aniversari.

L’Anna continua recordant moments d’aquella vaga. Fa memòria de la violència emprada per les forces policials i per grups d’extrema dreta com els Legionarios de Cristo Rey, que van ‘emplaçar’ l’alcalde a fer servir més mà dura contra els vaguistes. Fins i tot, durant una manifestació, a una veïna del Poblat Roca –el grup d’habitatges aixecat per l’empresa per allotjar-hi els treballadors– li va entrar una bala per la finestra de la cuina. Sense anar més lluny, una de les fotografies icòniques de la vaga mostra casquets de bala que van recollir els treballadors.

També recorda, però, la solidaritat entre els obrers i els veïns del barri, alguns dels quals deixaven pedres petites als portals per evitar que es tanquessin i permetre així que els manifestants s’hi poguessin refugiar. “La policia mai hi entrava”, rememora l’Anna, que formava part del grup de dones que es va crear per donar suport als marits en vaga. En aquest sentit, l’Anna reivindica aquella vaga com l’inici d’un nou paradigma per a les dones, que fins aleshores es dedicaven a cuidar la mainada i a fer la compra. “A partir d’aquella vaga, les dones del Poblat Roca van sortir a treballar a fora del barri”, destaca.

En aquesta línia, la parròquia del barri va jugar un paper determinant a l’hora de donar suport als obrers. El seu capellà, mossèn Celestino Bravo, els va obrir sempre la parròquia de Santa Maria de Sales, la del tobogan, com es coneix popularment. Fins al punt de perdre el seu sou de 2.000 pessetes que tenia com a capellà de l’Hospital, propietat de Roca –en enfrontar-se obertament amb l’empresa–, i de rebre amenaces de l’extrema dreta.

La fi del conflicte

La vaga va arribar a la seva fi el febrer del 1977. Pocs dies abans el grup Multinationale d’Action Directe (MIL) va reivindicar un atemptat a Roca-France, a prop de París, a través d’un comunicat en suport als vaguistes.

Amb tot, aquella vaga va generar controvèrsia entre el sindicalisme podríem dir més radical, protagonitzat per membres de la Confederació Nacional del Treball (CNT), i un altre que “primava la lluita sindical i organitzativa”, en paraules de Francesc Castellana, exlíder de CCOO al Baix Llobregat, que descriu la vaga de Roca com un “conflicte singular”, allunyat de l’estil que van marcar les vagues d’Elsa i Solvay, també en aquesta comarca, que segons ell “van fer fort el cinturó roig”. Castellana, tanmateix, no treu importància a la vaga de Roca, però explica que són casos “que no acaben necessàriament amb avenços”.

Des de l’Ateneu, però, argumenten que el conflicte a Roca va crear un precedent i recorden que el febrer del 1977 un jutjat va declarar “improcedents” els acomiadaments que van donar peu a una vaga que ara quedarà narrada en un documental.