AMB

A l’AMB no hi ha eleccions metropolitanes, sinó que són els plens municipals els que escullen els representants de l’organisme. Foto: AMB

L’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) és un misteri per a molts dels habitants que viuen en els 36 municipis que conformen aquesta administració territorial. Què fa? A què es dedica? Es tracta d’un òrgan de govern que decideix sobre temes tan importants com la mobilitat, la gestió de les platges i dels residus o el desenvolupament econòmic.

Encara un misteri més gran sobre l’AMB: qui hi mana? L’òrgan està format per 90 consellers –una sort de regidors metropolitans– i la figura amb més autoritat l’ostenta la presidència, que actualment està en mans de l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau.

Dit tot això, segurament el misteri més gran per a la ciutadania és com s’escullen els membres que governen l’AMB. Quan hi ha eleccions municipals, la població elegeix els seus regidors a cadascun dels 36 municipis i aquests trien els consellers de l’AMB, que més tard determinaran el president o la presidenta de l’organisme.

Votar els consellers directament?

Quan l’ens metropolità va néixer no tenia la importància que té avui dia. El creixement imparable de Barcelona i la seva rodalia ha fet que l’AMB prengui una rellevància més gran.

Així ho reconeix Marc Martí-Costa, investigador de l’Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona (IERMB) i autor, juntament amb Roger Barres, d’una investigació sobre els models d’elecció dels representants d’altres àrees metropolitanes d’Europa. “És un procés que ha succeït en altres metròpolis”, afirma. “Mentre que abans els governs de les àrees metropolitanes només s’entenien com un organisme de gestió, ara estem veient nous models en què la ciutadania escull directament els seus representants metropolitans”, afegeix.

Dit d’una altra manera: les metròpolis ja no només gestionen les relacions entre municipis, sinó que han de ser capaces de fer política. És per aquest motiu que en altres indrets d’Europa veiem territoris metropolitans en els quals s’escullen directament els consellers i la presidència. És el cas de la regió de Hannover, amb 1,2 milions d’habitants, o de la City de Londres, amb 9 milions, on la ciutadania tria per elecció directa els consellers i l’alcalde metropolità.

Hi ha altres casos com el de la regió d’Stuttgart o la de Lió, on la població tria el consell metropolità per elecció directa i, més tard, els consellers són els que elegeixen l’alcalde metropolità.

Finalment, també hi ha models com el de les àrees metropolitanes de Manchester o de Liverpool, en què la ciutadania només escull l’alcalde metropolità. “Hi ha moltes fórmules, però cada vegada són més els casos d’elecció directa”, afirma Martí-Costa.

El model de l’AMB

El cas de la metròpoli de Barcelona és el contrari dels sistemes de Londres, Hannover, Manchester o Lió. “És un model gerencial en el qual els consellers es deuen als municipis”, assenyala l’investigador de l’IERMB. Això significa que el gerent, en aquest cas Ramon Torra, és una figura cabdal en la governança de la metròpoli.

Pel que fa als consellers, el cas barceloní té algunes rareses. Els 90 escollits són triats pels plens dels 36 municipis. Malgrat això, no tots els municipis tenen el mateix pes. Barcelona, per exemple, escull 25 consellers de l’AMB, l’Hospitalet quatre, Badalona quatre, Sant Cugat quatre o Pallejà un. Així, es pot dir que a la capital catalana cada conseller municipal representa 65.000 ciutadans, mentre que en els casos del Papiol o de la Palma de Cervelló cada conseller representa menys de 4.000 habitants. “Sempre pensem que Barcelona té molt poder a l’AMB, però en realitat hi està infrarepresentada”, diu Martí-Costa.

Quina mena d’elecció és millor?

Elecció directa o elecció indirecta, aquesta és la qüestió. “Un model com el de Londres fa que el president i el consell metropolità tinguin molta legitimitat perquè han estat votats per la ciutadania”, considera Martí-Costa. A més, com que hi ha eleccions, l’entitat metropolitana ha de rendir més comptes amb la ciutadania i està més exposada públicament. “Si hi ha un alcalde metropolità, hi ha una veu que parla per tot el territori”, diu Martí-Costa per afegir que a l’àrea metropolitana de Barcelona la ciutadania no reconeix Ada Colau com la presidenta de la metròpoli.

Així mateix, en el cas de l’AMB els càrrecs polítics no tenen una exposició pública i el rendiment de comptes és menor. Això fa que, per exemple, els mitjans de comunicació i la ciutadania siguin més tous amb els processos polítics de l’AMB que amb els de l’Ajuntament de Barcelona. Mentre que al consistori de la capital catalana es mirava amb lupa qualsevol pacte entre partits, a l’AMB, PSC, ERC, els comuns i JxCat van arribar a una entesa sense que ningú els posés traves.

Ara bé, no tot són mancances en el cas de la metròpoli de Barcelona. “Els inconvenients d’un model d’elecció directa són que hi ha una polarització més gran al territori metropolità i és més difícil arribar a acords”, afirma l’investigador de l’IERMB.

Quin model ha de tenir l’AMB?

No hi ha una forma d’escollir els representants metropolitans que sigui perfecta. Malgrat això, Martí-Costa considera que en el moment d’expansió i amb els reptes en què es troba Barcelona i la seva rodalia calen canvis. “Potser es tracta d’anar cap a un model d’elecció més directa que contempli altres circumscripcions més enllà dels 36 municipis”, explica. “Seria interessant escollir els consellers per districtes de Barcelona i per municipis”, proposa.

Malgrat tot, per fer-ho caldria crear una llei electoral catalana, i això ens retorna a l’inici d’aquest reportatge: al terreny de les preguntes. Qui voldria un govern i un president metropolità que tingués la legitimitat de tres milions de persones? Qui voldria un govern que fes ombra a la Generalitat de Catalunya?