El món local, la primera trinxera

La resposta solidària a la metròpoli davant la guerra d’Ucraïna, a diferència d’altres conflictes internacionals, s’ha organitzat de manera espontània i desendreçada. La ciutadania a peu de carrer n’ha estat la impulsora i més tard els ajuntaments han recollit el testimoni i han ordenat l’ajuda humanitària.

La convocatòria és el dia 9 de març a dos quarts de quatre de la tarda, hora ucraïnesa. La conferència es fa via online i hi intervenen alguns dels alcaldes de les ciutats més afectades per la guerra d’Ucraïna. Hi ha presents mitjans de tot el món: la televisió romanesa, diaris estatunidencs i escandinaus, ràdios de Bòsnia… I el Línia.

Comença parlant el ministre pel desenvolupament de les comunitats i el territori d’Ucraïna, Oleksiy Chernyshov. Porta una camisa de color blau clar. Ni corbata ni americana. A les guerres no es porten corbates ni americanes. Després parlen els alcaldes. Durant dues hores no hi ha ni un sol somriure. És el que té la guerra.

“Necessitem medicines i armes, la situació és límit”, diu el vicealcalde de Mariúpol, Serhiy Orlov. Ell també va vestit sense elegàncies. Porta un jersei verd fosc, la peça de roba de moda al país des que Volodímir Zelenski, el president d’Ucraïna, l’ha convertit en un símbol de la resistència. “Necessitem mitjans de transport segurs per evacuar els nostres veïns”, explica Orlov. Tota la conferència és un crit desesperat. Els alcaldes volen que la comunitat internacional es posicioni al seu costat, i per això han convocat la premsa. Des de Kherson, Chernihiv, Trostianets o Vasylkiv parlen per a tot al món. Gràcies a internet.

“Recordo persones que feien compres de 70 euros al Condis i ens ho portaven tot al magatzem”

Més de tres setmanes després d’aquesta conferència, Mariúpol ha estat assetjada per l’exèrcit rus. Els carrers són runes. Segons la BBC, hi ha 400.000 persones atrapades i més de 2.400 homes, dones, nens i nenes morts que han fet necessari obrir dues foses comunes. Els cadàvers es congelen en una ciutat que registra temperatures de cinc graus sota zero a les nits i que fa dies que no té ni electricitat, ni gas ni aigua. Quan escrivim aquestes línies, la gana i les infeccions s’estenen pels hospitals i pels refugis. Les demandes del vicealcalde Orlov no s’han materialitzat. S’ha imposat la guerra.

Els polítics locals que van participar en la conferència del passat 9 de març, que duia per títol Resposta a la violència russa: perspectives de les comunitats territorials més danyades d’Ucraïna, són desconeguts a fora del país. Alguns potser moriran en aquesta guerra. O potser no. És probable que els noms d’Ihor Kolykhaev, Vladyslav Atroshenko, Serhiy Sukhomlyn, Ihor Terekhov, Yuriy Bova, Veniamin Sitov, Oleksandr Lysenko, Nataliya Balasynovych i Serhiy Orlov no siguin ni una nota al peu de pàgina de la història. De la gran història. Quedaran ocults sota l’ombra de figures com Putin, Zelenski o Biden.

Amb tot, el món local, sigui a Ucraïna o a casa nostra, és el primer afectat pels conflictes. La ciutadania a peu de carrer organitzant-se o els alcaldes i les alcaldesses demanant ajuda noten primer que ningú els bel·licismes. Els estrategs pensen les guerres als despatxos lluminosos de l’alta política vestits amb corbata i americana, però és la ciutadania la que viu sota les bombes.

Guerra i ciutadania

Lluny de Mariúpol, a la regió metropolitana de Barcelona, ja des de l’inici de la guerra, el 24 de febrer, el món local es va fer sentir amb força. “El conflicte ens va agafar per sorpresa, però ràpidament vam organitzar un punt de recollida de material en una botiga d’ordinadors”, explica Joan Cerezo, d’Esplugues de Llobregat. Ell presideix l’Associació Cultural Taras Shevchenko, un grup d’amics d’Ucraïna. “En una setmana vam poder carregar 5 o 6 furgonetes amb ajuda, que van anar a la parròquia de Santa Mònica, a Barcelona, i d’allà cap a Polònia”, afegeix. Aquella infraestructura va quedar ràpidament desbordada. “Recordo persones que feien compres de 70 euros al Condis que hi ha davant de la botiga i ens ho portaven tot al magatzem”, detalla. “La farmàcia que hi ha al costat, veient la demanda, va crear lots de medicaments dissenyats per enviar a Ucraïna”, relata per afegir que “mai havia vist tanta solidaritat”.

Altres municipis de la metròpoli també van viure situacions semblants. A Vilassar de Dalt, la Maria Àngels, de la Plataforma Ajuda a Ucraïna, remarca que el mateix dia que va començar la guerra es va organitzar una manifestació davant de l’Ajuntament. “Després vam estar vuit dies recollint material i vam carregar dues ambulàncies i dues furgonetes que han anat cap a la frontera amb Polònia”, explica. A més, a Vilassar es va fer una arrossada, una caminada i una tarda d’activitats per recollir fons, i actualment la localitat ja ha acollit més de 25 famílies ucraïneses.

Ja hi ha 50 ajuntaments que fan aportacions econòmiques al Fons Català de Cooperació al Desenvolupament

Els primers dies de la guerra, la resposta humanitària va ser espontània. “Com en altres ocasions, al principi la gent va actuar de manera desordenada i desendreçada”, considera el sociòleg Xavier Godàs. “Encara que sembli una obvietat, el món local té una característica molt bàsica: tothom viu en un municipi. No pots no tenir un municipi, i per això és el lloc d’actuació primari”, reflexiona. És per aquest motiu que la resposta primerenca va vehicular-se a peu de carrer. De manera desordenada, certament. Un fet que va fer reaccionar l’organització que agrupa entitats per la justícia social, Lafede, que va demanar que, si era possible, es fessin aportacions econòmiques al Fons Català de Cooperació al Desenvolupament en lloc de donacions de roba o menjar.

Guerra i ajuntaments

Allò que va començar a gestar-se amb la ciutadania no podia passar desapercebut als ulls dels ajuntaments. La pressió social va fer que reaccionessin.

Volodymyr Fediuk, president de l’Associació d’Ucraïnesos de l’Hospitalet de Llobregat, explica que els primers dies de la guerra la seva organització es va reunir amb l’alcaldessa Núria Marín. “Estem molt contents de la resposta que va tenir”, diu. La batllessa els va aconseguir dues furgonetes per portar ajuda humanitària. “Les autoritats són les que tenen els recursos”, afirma Fediuk. També ho expressa així Godàs quan assenyala que “la solidaritat va molt a les palpantes”, i aquells dies van ser els ajuntaments els que van ordenar-la.

En aquest sentit, Victòria Planas, responsable de l’Àrea d’Ajuda Humanitària del Fons Català de Cooperació al Desenvolupament, explica que avui dia ja hi ha 50 ajuntaments que fan aportacions econòmiques a l’organisme per fer front al desastre humanitari de la guerra. Un desastre que es tradueix en quatre milions de refugiats i que és encara més palpable a les ciutats ucraïneses. “Mariúpol és la Guernica moderna”, diu Fediuk.

Guerra i silenci

Si ara la ciutadania veu els ajuntaments positivament, no es pot dir el mateix de la política d’altres nivells. “Estem molt enfadats amb els polítics espanyols, perquè podrien haver fet molt més del que han fet”, critica Cerezo.

Sorprenentment, aquesta guerra ha generat un debat polític com poques guerres havien suscitat fins ara, i això també ha condicionat la mena de solidaritat que s’ha apreciat en els primers compassos del conflicte. “Les entitats i les organitzacions que s’han mobilitzat en anteriors guerres estan una mica aturades i van tard”, considera Godàs. “Ja no encarrilen la solidaritat o la protesta, i això ha produït que les energies individuals sorgissin de manera desendreçada”, descriu. El cert és que les diferències respecte d’altres conflictes, com ara la guerra d’Iraq, són notables. En aquell cas, les organitzacions sindicals, entre altres, van portar la veu cantant. “Crec que això té a veure amb les guerres postsoviètiques, que ens agafen a contrapeu, i les posicions costen més de concretar”, valora el sociòleg.

Solidaritat (i racisme?)

Però fins i tot en les històries que mostren la bondat humana també hi ha una cara fosca. “En certa manera, aquest esclat de solidaritat té un principi de xenofòbia”, afirma Planas. Si comparem com ha reaccionat la ciutadania ara i com ho ha fet en altres guerres, les diferències són abismals. Planas es fa una pregunta que hauria de fer-nos reflexionar: “Per què ara actuem diferent que amb la guerra de Síria, on també hi va haver milions de desplaçats i hi va intervenir Rússia?”. La protecció va per colors de pell. Si no, no es pot entendre per què avui dia, segons l’ACNUR, hi ha 250.000 persones –de les quals 70.000 són afganeses que fugen del terror talibà– varades als Balcans. Tampoc es pot entendre que hi hagi cooperants acusats de tràfic d’éssers humans per haver intentat portar a Europa els desplaçats per la guerra de Turquia. Planas torna a preguntar: “Per què no s’ha alçat la veu en el conflicte del Donbass, en què Ucraïna bombardejava la societat civil? Les guerres són molt complicades, i per parlar abans cal pensar”.

Si bé tot això és cert, tal com la mateixa Planas i també Godàs reconeixen, cal invocar els drets humans en qualsevol dels casos i no crear disputes entre refugiats. “Em sembla una mala estratègia la comparació: pot acabar minimitzant el problema d’Ucraïna”, afirma el sociòleg. “No podem respondre el racisme institucional amb passotisme organitzatiu. Els ucraïnesos no en tenen la culpa”, sentencia.

Un viatge a la frontera

El cotxe deixava enrere Polònia. La dona gran fugia de la guerra amb en Marc (nom fictici), un veí de Sant Andreu de la Barca que, amb cinc persones i cinc cotxes més, va decidir marxar cap a Ucraïna quan el conflicte despuntava. La dona gran es va passar hores mirant pel retrovisor. No girava el cap. Només veia l’indret que abandonava per un minúscul rectangle de vidre. Mirava aquella postal reflectida quan eren a centenars de kilòmetres d’Ucraïna. Fins i tot a milers de kilòmetres. Què mirava? Potser al cel encara hi reconeixia algun color del seu país, ara en runes. Potser no mirava res i el seu cap era a Ucraïna.

En Marc es va quedar en xoc per aquella imatge. En una crisi com la dels refugiats, hi ha moltes escenes que se’t claven. Ho diu setmanes després d’haver tornat a casa. Setmanes després d’haver portat 17 persones d’Ucraïna a l’Estat espanyol.

La comitiva va sortir de casa el 3 de març. “Abans d’arribar a la ciutat polonesa de Medyka vam viatjar durant dos dies”, relata en Marc. Ja abans havien contactat amb sis refugiats. Malgrat això, quan van arribar al poliesportiu de la ciutat propera a la frontera, aquell grup de persones no hi era. “Els militars ens van fer moltes preguntes i van apuntar-se les nostres dades per estar segurs que no érem traficants d’éssers humans”, recorda el santandreuenc. Finalment, van recollir una noia i la seva filla de tres anys i, per telèfon, van acordar passar a buscar una altra noia per Cracòvia en el viatge de tornada.

De Medyka van anar al camp de refugiats que hi ha just a la frontera. En Marc explica que allò era un caos: “Tot i que la gent estava ben tractada, recordo homes i dones grans caminant amunt i avall sense direcció durant hores”. D’allà van anar a la ciutat de Przemysl. “Hi ha un antic centre comercial abandonat que s’ha habilitat per a refugiats”, detalla. Va ser aquí on van conèixer una família de 17 membres que volia anar a Càceres. “Després de parlar durant hores, van acabar confiant en nosaltres. Tres integrants de la família van fer el viatge en avió i la resta amb nosaltres”, explica en Marc per afegir que quan va marxar d’aquell lloc no va poder “mirar enrere perquè era massa dur”.

Començava el viatge de tornada. Fugien del terror. Però la guerra no hi entén de distàncies, i a la frontera amb França una de les noies va rebre una trucada. Havien bombardejat casa seva. La guerra sempre et persegueix.