Un moment de la xerrada que es va fer ahir a l’Escola Municipal del Treball de Granollers. Foto cedida
L’Abdoulaye va arribar a Granollers fa més de 14 anys buscant una nova vida després de deixar la seva terra, el Senegal. Però quan es va instal·lar a la ciutat, amb 22 anys, es va veure sense papers, sense feina i amb un idioma que encara desconeixia. Un canvi que veia com una gran oportunitat, però que es va convertir en un vaivé de dificultats.
La Yacine també va marxar del Senegal. Amb 12 anys. Va arribar a Barcelona de manera legal i amb la il·lusió posada en començar de nou: una nova casa, una nova escola, noves amigues… Però el racisme va frenar, de cop, totes les seves expectatives posades en Catalunya.
Ara, tant l’Abdoulaye Seck com la Yacine Diop es dediquen, entre altres coses, a fer xerrades als instituts. Una activitat emmarcada en el programa Instituts Oberts, impulsat per la Generalitat i el Sindicat de Manters de Barcelona per conscienciar els joves del que suposa deixar-ho tot per marxar a un altre país i trobar-se que “el racisme, els estereotips i la vulneració dels drets dels immigrants són uns obstacles constants”, diu Diop.
EL RACISME A LES ESCOLES
El racisme segueix sent un problema a les escoles i, més concretament, als instituts, on acostumen a haver-hi més alumnes immigrants. Per això, la Yacine i l’Abdoulaye estan donant a conèixer les seves històries, les quals, tot i ser doloroses de recordar, “són molt necessàries”, diuen des del Sindicat.
“Em va semblar interessant contactar amb els manters perquè fer arribar les seves vivències als joves va molt bé per afavorir la interculturalitat i reforçar els vincles entre alumnes de procedències diferents”, explica Marta Soler, coordinadora del programa a l’Institut Celestí Bellera i a l’Escola Municipal del Treball (EMT), de Granollers.
Precisament ahir, a l’EMT, els sindicalistes senegalesos van protagonitzar una nova xerrada. “Una experiència que funciona molt bé, perquè els alumnes es veuen reflectits en moltes coses”, afegeix Soler. D’una banda, el relat de la Yacine s’identifica amb el d’altres noies a qui els fan el buit per ser immigrants. Exactament el mateix que li passava a ella. Mentrestant, la història de l’Abdoulaye, que va ser deportat per entrar al país de forma irregular i no va poder tornar a Catalunya fins que va aconseguir un visat, “és el mateix que van viure molts dels pares d’aquests nens”, diu el senegalès.
EL CARRER, L’ÚNICA OPCIÓ
“Quan arribes a un lloc nou i et veus sense res, trobes que l’única opció per guanyar-te la vida és posar-te a vendre al carrer”, diu la Yacine. Per això, l’Abdouyale, en arribar a Granollers, es va dedicar a vendre discos al top manta. Una feina al marge de la llei que suposava haver de “fugir de la policia constantment”, explica. “Sabem que la feina dels manters és il·legal, però tampoc ens donen opció de treballar legalment enlloc”, denuncia la sindicalista.
La llei d’estrangeria marca que no es pot regularitzar cap persona que, en un termini de tres anys, no aconsegueixi el padró i un contracte laboral d’un any. “Però ningú et contracta per tant de temps sense tenir papers”, diu l’Adbouyale. Una situació que, com un peix que es mossega la cua, els porta a viure en un cercle del qual és molt difícil sortir. “Estàs tres anys esforçant-te per aconseguir tot el que et demanen i t’adones que és una trampa”, afegeix el senegalès. “El problema és que el sistema posa les lleis sense pensar en nosaltres, però també som humans i no ens mereixem que ens neguin el dret a treballar”, diu la Yacine.
L’EXCLUSIÓ LABORAL
Tot i que la Yacine mai ha venut al carrer i ara, com l’Abdouyale, viu del teatre, va acudir al Sindicat de Manters perquè “la seva lluita és la mateixa”, diu. Aquest col·lectiu s’ha organitzat per defensar els drets dels immigrants i lluitar contra la desigualtat social i la dificultat de “créixer en un sistema laboral marcat per aquestes injustícies”, afegeix.
La solució per posar fi a aquesta situació la tenen molt clara i “és molt fàcil”, expliquen els sindicalistes: donar-los més possibilitats per emancipar-se com a autònoms i fer que tots els estrangers tinguin els mateixos drets, “perquè no té les mateixes oportunitats laborals un alemany o un americà que un africà”.
“La gent continua pensant que venim a treure’ls la feina, però només intentem guanyar-nos la vida i, si no ens deixen fer-ho com ens agradaria, hem de buscar alternatives, com faria qualsevol altre en la nostra situació”, sentencia l’Abdoulaye. I és que, si alguna cosa és evident de tot plegat, és que “encara queda molta feina per fer i molt per lluitar i reivindicar”, conclou la Yacine.
