Des del 1956, a l’àrea metropolitana s’ha destruït el 78% de la superfície agrària. Foto: Javi Polinario/ACN
Menjar és una funció essencial i és la base de la nostra supervivència com a espècie. És per això que, si una societat no té sobirania alimentària, serà especialment vulnerable davant les crisis. Quina és la situació de zones com la metròpoli? El nostre sector agrari pot sustentar la població metropolitana?
A l’àrea metropolitana de Barcelona es produeixen anualment 38.752 tones d’aliments d’origen agrícola, 3.181 tones de pesca i 4.238 unitats ramaderes, segons dades de l’AMB. Aquesta pagesia metropolitana treballa en zones agràries periurbanes com el Parc Agrari del Baix Llobregat, el Parc Natural de Collserola, la serralada de Marina i les muntanyes del Baix Llobregat, i principalment conrea aliments com la carxofa, el tomàquet, l’ordi, la patata, la vinya i les cireres. A més, s’estima que hi ha un total de 315 explotacions ramaderes.
D’entrada semblen xifres força grans, però tenint en compte que la metròpoli és la zona amb més densitat de població del país –dels 7,8 milions de persones que hi ha a Catalunya, l’àrea metropolitana n’acumula 3,3– i que tota aquesta capacitat de producció d’aliments només ocupa el 6% del territori, aviat t’adones que no surten els números.
De fet, experts com Elena Domene, investigadora de l’Institut Metròpoli, adverteixen que “la capacitat de producció d’aliments de l’àrea metropolitana és clarament insuficient per a tota la població que hi ha”, un fet que ha convertit el nostre territori “en un àmbit molt dependent del que ve de fora”, afegeix.
Davant d’aquest desequilibri entre el sector primari i el volum de població, al Línia hem volgut aprofundir en el sistema agroalimentari metropolità. Quanta gent pot sustentar la nostra pagesia? D’on provenen exactament els aliments que comprem als supermercats i com és de sostenible ecològicament el model actual en un context en què estem batallant activament per mitigar les conseqüències del canvi climàtic?
A continuació analitzem la situació actual i les perspectives de futur de la mà de diferents experts en la matèria.
Una metròpoli sense camps
El fet que la metròpoli gairebé no tingui camps de conreu no és cap novetat. Segons les dades de la plataforma Barcelona Agrària, de la Diputació de Barcelona i l’AMB, al conjunt metropolità s’ha destruït, des del 1956, el 78% de la superfície agrària per donar resposta al creixement de les ciutats, passant de 24.600 hectàrees aleshores a 5.400 el 2009.
Tant és així que, per exemple, en municipis com Sant Adrià de Besòs l’asfalt ara ocupa fins al 99,77% del territori, un tret comú en indrets com Sant Andreu de la Barca (99%), Santa Coloma de Gramenet i Barcelona (98%), Badalona (97%), Badia del Vallès (96%), l’Hospitalet i Esplugues de Llobregat (95%), Montgat (91%) i Ripollet (90%).
Estudis publicats per revistes científiques líders en el sector estimen que fins a un terç de les emissions de gasos d’efecte hivernacle provenen del sistema alimentari
Tal com explica Domene, aquest fenomen es deu “al creixement de la ciutat de Barcelona i dels seus voltants”, els quals “van construir pisos i infraestructures viàries als terrenys i a les zones més planes on també s’hagués pogut conrear”, afegeix la investigadora. Així, en els últims 50 anys, a la metròpoli “el sector urbà ha passat per sobre de l’agrícola”, afirma, un fet que, entre altres conseqüències, ha provocat que l’àrea metropolitana només pugui produir una part molt petita dels aliments que consumeix la seva població. D’aquesta manera, Domene recalca que, en el cas metropolità, això fa que quan parlem de productes de proximitat que comprem en el nostre dia a dia “moltes vegades es faci referència directament als que venen de la resta de Catalunya”.
El menjar, un bé de consum
Malgrat aquesta manca de producció agrícola, la metròpoli no pateix escassetat d’aliments. En tot cas, sembla més aviat el contrari. Qualsevol persona de Barcelona, Badalona o l’Hospitalet pot anar al supermercat quan vulgui i no només hi trobarà una gran abundància de productes, sinó que podrà comprar-hi fruites i verdures que difícilment es podran produir mai a Catalunya, com els mangos o les papaies.
Domene puntualitza que aquest sistema és possible per un model alimentari globalitzat basat “en el transport i el moviment de l’alimentació arreu del món”, el qual “implica l’ús de combustibles fòssils i un elevat cost energètic”. Estudis publicats per revistes científiques líders en el sector, com Nature Food, per exemple, estimen que fins a un terç de les emissions de gasos d’efecte hivernacle d’origen humà provenen d’aquest sistema alimentari mundial.
L’impacte ecològic és tan important que Ana Moragues, promotora de l’Observatori per a l’Acció i la Recerca en Alimentació de la UB, adverteix que “si no es canvia l’estructura del sistema alimentari actual, serà impossible assolir els reptes per mitigar l’augment de les temperatures globals”.
A més, Moragues continua dient que aquest impacte ecològic s’està agreujant amb el pas del temps, no només perquè “cada vegada hi ha més gent al món”, sinó perquè “les nostres formes de consumir tenen un impacte molt més elevat en el medi ambient”. En concret, l’experta es refereix a l’expansió d’una dieta típica d’Occident en la qual abunda la carn vermella –que genera gran part de les emissions a causa del model de ramaderia intensiva–, així com a l’increment del consum d’ultraprocessats.
Finalment, Domene també apunta que a la metròpoli es prioritzen les importacions per sobre del producte de proximitat. Si bé és cert que, en part, això és així per la manca d’alternatives al territori, per a Domene el problema rau en el fet que avui dia “l’alimentació s’ha convertit en un bé de consum controlat pel mercat, on guanyen els preus més competitius”. “Si el tomàquet que s’ha produït a Catalunya costa 3 euros i el que ve d’Holanda en val 2, les botigues acabaran venent el més barat”, sentencia.
Els futurs possibles
Tenint en compte que l’àrea metropolitana és un territori amb una gran capacitat de consum, però amb molt poca producció d’aliments, les administracions públiques ja han començat a assumir responsabilitats per caminar cap a un model més sostenible. L’any 2023, per exemple, es va crear l’Oficina Conjunta d’Alimentació Sostenible, un òrgan constituït per la Generalitat de Catalunya, l’Ajuntament de Barcelona i el Pla Estratègic Metropolità que treballa per promocionar la producció sostenible, afavorir els canals de comercialització que facin valdre la venda de productes locals i crear campanyes de sensibilització per canviar els hàbits alimentaris de la població.
“L’alimentació s’ha convertit en un bé de consum controlat pel mercat, on guanyen els preus més competitius”, remarca la investigadora Elena Domene
Lidón Martrat, coordinadora del projecte, insisteix que, per dur a terme aquests canvis, l’Oficina s’ha dedicat a propiciar sinergies entre les diferents administracions i entitats per assessorar-les i impulsar projectes conjunts que puguin transformar el sistema. Durant el seu primer any, per exemple, va promoure proves pilot de projectes d’agermanament entre la pagesia metropolitana i la restauració, en els quals es van establir relacions comercials directes entre restaurants i pagesos per assegurar la compra de productes ecològics i la promoció del sector agrícola de proximitat.
Una iniciativa que Martrat explica que també s’està duent a terme en l’àmbit educatiu. “Ara mateix, en més d’una vintena de centres de la regió metropolitana, les empreses gestores del menjar escolar s’han agermanat durant un temps amb un pagès per comprar el seu producte directament”, relata la coordinadora, afegint que, paral·lelament, des d’aquest mateix sector agrari també es fa “un treball educatiu amb els nens perquè entenguin tot el que hi ha darrere dels productes”.
A banda d’aquesta Oficina, també hi ha entitats agràries d’arreu de la regió metropolitana que treballen en iniciatives per promocionar el producte local. Destaquen propostes com els Restaurants Sabors de l’Horta del Parc Agrari del Baix Llobregat, que donen a conèixer tant el potencial gastronòmic dels aliments produïts al Parc Agrari com els restaurants de la comarca que a les seves cartes ofereixen plats amb varietats locals, de temporada i de proximitat comprats directament al territori.
Per la seva banda, el Consorci del Parc de l’Espai d’Interès Natural de Gallecs, a Mollet del Vallès, també ha impulsat el Projecte Agroecològic de Gallecs, que consta d’un seguit d’accions per conservar la biodiversitat agrícola de la zona.
Val la pena esmentar, per exemple, que s’hi estan conreant fins a 40 varietats locals i tradicionals que havien anat a menys amb el temps. O, fins i tot, les seves aliances amb obradors de la zona per elaborar melmelades, cremes, conserves i llegums cuits a partir dels excedents agraris i, així, lluitar contra el malbaratament alimentari.
Amb tot, doncs, si bé és cert que la metròpoli encara té per endavant un llarg camí per recórrer en aquest àmbit, també ho és que l’agenda política i l’entorn rural d’avui dia estan disposats a transformar el sistema. Queda molta feina per fer, evidentment, però sembla que els esforços que ja es comencen a poder palpar amb les mans van en la bona direcció.
Cuidar la pagesia
Les administracions públiques cada cop són més conscients de la importància de transformar l’actual sistema alimentari cap a un model més sostenible, basat en el producte ecològic, local i de proximitat. Tant és així que, en els darrers anys, a escala municipal i metropolitana s’ha donat llum verda a un reguitzell de projectes i aliances amb el sector de la pagesia per abordar el problema.
Si bé és cert que s’estan fent els primers passos al respecte i que ja s’han establert una sèrie de reptes en el marc del Compromís Metropolità 2030 –el qual es proposa que el 60% de la dieta de la població de la regió metropolitana sigui de proximitat–, també cal destacar que hi ha veus del sector agrari que reclamen unes “línies de treball bàsiques per a un futur més proper”, tal com apunta Carles Faura, president de la Cooperativa Agrícola de Viladecans.
“És veritat que a poc a poc tenim millores en l’àmbit informàtic i avenços tecnològics que ens ajuden, però ens trobem molts bastons a les rodes perquè els productors i les empreses puguem tirar endavant els negocis”, relata Faura. En concret, el president d’aquesta cooperativa fa referència a aspectes com la manca d’inversions estables i continuades en el sector per poder oferir unes “condicions de feina més dignes als treballadors”.
A banda d’aquestes qüestions en matèria laboral, Faura recalca que encara esperen que l’administració els ajudi amb problemàtiques que afecten directament les seves collites, com ara l’excés de sediments a les rieres de Sant Climent i dels Canyars. “Amb l’excés de pluges, no podem treure bé l’aigua i els camps s’inunden. Fa 10 anys que esperem que les netegin en profunditat, però sempre ho acabem fent nosaltres com podem”, critica Faura. En aquest sentit, doncs, veus de la pagesia com ell volen que es faci tot el que “s’ha anat endarrerint” i que, conseqüentment, ha afectat directament el funcionament dels camps, els guanys de les collites o, fins i tot, el relleu generacional de molts d’aquests productors que lluiten dia a dia.
“Totes les empreses han de ser econòmicament viables per sobreviure, però el que nosaltres necessitem no són ajudes puntuals i perquè sí, sinó condicions favorables per poder treballar amb seguretat a llarg termini i sense haver de patir”, conclou Faura.
