Pobresa

El 24% de la població de l’àrea metropolitana de Barcelona viu en el llindar de la pobresa moderada. Foto: Creu Roja

A la metròpoli o a fora? Deixar de viure a les ciutats més poblades de Catalunya o marxar a un poble?

Amb la pandèmia, algunes d’aquestes qüestions han entrat amb força en el debat públic. Les restriccions horàries o de mobilitat, que sovint afecten amb més intensitat les zones urbanes, han fet que part de la població es plantegi traslladar-se. És per aquest motiu que avui dia la següent pregunta és més vigent que mai: es viu millor a la metròpoli de Barcelona o a fora?

Un estudi recent de l’Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona (IERMB) intenta posar llum a aquesta qüestió.

Una caiguda generalitzada

El document, que analitza els efectes socioeconòmics de la covid a la metròpoli de Barcelona l’any 2020, posa en relleu un fet incontrovertible: la pandèmia està suposant una pèrdua de qualitat de vida tant a la regió com al conjunt de Catalunya. En aquest sentit, les xifres mostren que des del 2017 la renda mitjana per llar ha caigut un 6% a l’àrea metropolitana, un 5,7% al conjunt de Catalunya i un 5,5% a tot l’Estat espanyol.

Aquestes pèrdues, tanmateix, són relatives, ja que en termes absoluts és la regió barcelonina la que té la renda mitjana per llar més alta: 32.500 euros anuals, gairebé 1.000 més que la renda mitjana catalana i 5.000 més que l’espanyola.

Desigualtat

Si bé la renda mitjana per llar és més elevada que en altres regions, el cert és que això no suposa que al territori metropolità les condicions de vida siguin millors. Entre altres coses, el preu de l’habitatge o dels productes de primera necessitat fa que el nivell de vida no depengui exclusivament de la renda.

És per això que, en paràmetres com l’anomenat coeficient de Gini, una mesura que va del 0 (màxima igualtat) a l’1 (mínima igualtat) i que s’encarrega de ponderar els nivells de desigualtat d’una societat, es veu com la metròpoli és un indret cada vegada més desigual.

Aquí, aquesta xifra se situa en els 0,33 punts, al conjunt de Catalunya en els 0,31 i a tota Espanya en els 0,338. Són valors superiors a la mitjana de la zona euro, on aquest coeficient està en els 0,30 punts, i més elevats que els dels països més igualitaris del món. Islàndia, Eslovàquia i Eslovènia tenen un coeficient per sota dels 0,25 punts.

D’aquesta manera, podem determinar que les desigualtats a l’àrea metropolitana de Barcelona són més severes que al conjunt de Catalunya, però menors que al global espanyol.

Pobresa

A l’àrea metropolitana, el 2019 hi havia un 20% de persones que vivia en el llindar de la pobresa moderada, un 9,1% que ho feia en la pobresa severa i un 5,3% que experimentava pobresa extrema. Les prediccions més pessimistes de l’IERMB per al 2020 consideren que aquestes xifres se situen en el 24%, l’11,9% i el 6,6%, respectivament.

Si ho comparem amb el que passa al conjunt de Catalunya, tornem a veure que la pobresa té menys impacte a escala de país que a la metròpoli. Així doncs, aquí la pobresa moderada (23%) i la severa (10,8%) són menors, però la pobresa extrema (6,8%) és superior. Al global d’Espanya, totes les xifres són superiors a les de la metròpoli.

Treball

La metròpoli registra més rendes, més desigualtat i índexs de pobresa superiors que Catalunya. Registra més riquesa que Espanya, menys desigualtats i menys pobresa.

Què varia entre un lloc i els altres? Podríem pensar que una política de treball que no generi atur suposa unes millors condicions de vida per a la ciutadania. De totes maneres, les xifres demostren el contrari. El territori metropolità té una taxa d’atur del 9,85%. Aquesta xifra és inferior a l’atur català, que se situa en el 10,9%, i a l’espanyol, que es troba en el 14,6%.

I és que les condicions de vida no es poden deixar en mans d’una sola variable, sinó que són el resultat de molts elements entrellaçats.