Molts barcelonins que marxen a viure a l’estranger no se’n van a països europeus. Foto: Gemma Sánchez/ACN
Barcelona s’ha caracteritzat, en els últims 30 anys, per ser una ciutat d’acollida. Gràcies a les Olimpíades del 92, la capital catalana es va obrir al món. De totes maneres, no va ser fins al tombant de segle, amb les grans migracions de persones que venien de països del sud, que la ciutat no es va convertir en el que és avui dia.
S’ha tractat molt aquest tema, però no sempre es parla de la cara oposada de la moneda: la ciutat com un indret des d’on moltes persones emigren.
El Marc, un jove de 33 anys que va marxar a Londres durant uns anys però que al cap d’un temps va tornar a Barcelona, explica que per a Europa els joves barcelonins són “una ganga”, perquè es formen amb recursos públics d’aquí i després treballen en altres indrets. Ell, com molts nois i noies de la seva generació, va haver de marxar de Catalunya per buscar-se la vida. “Algú haurà d’estudiar algun dia com la crisi va afectar milers de joves de la generació del 87 al 90, que en sortir de la carrera vam trobar un món laboral molt castigat”, afirmava en un reportatge del Línia del novembre passat.
Tanmateix, les dades demogràfiques que recentment ha publicat l’Ajuntament de Barcelona desmenteixen part de la seva idea. La majoria de la població que marxa de la ciutat no ho fa per anar a indrets del nord europeu, on les oportunitats de feina i les expectatives salarials són molt millors que aquí. Tampoc es tracta de persones joves que han acabat d’estudiar.
Qui marxa?
Les dades del consistori revelen que, del total de la població barcelonina a l’estranger, la generació que citava el Marc representa vora el 18%. Per contra, la població de 40 a 54 anys és la més nombrosa. Més d’un de cada cinc expatriats té entre aquestes dues edats.
Així mateix, en la piràmide d’edat dels barcelonins que viuen a l’estranger també s’aprecia que les persones que van néixer abans de l’any 1937 són una bossa d’expatriats notable. Això s’explica per les dinàmiques de l’exili i de la Guerra Civil espanyola. Molts són o bé fills de gent que va decidir fugir durant la dictadura o bé –encara que pocs– els propis represaliats pel franquisme que no van poder tornar a casa quan es va restablir la democràcia.
Piràmide de la població barcelonina que viu a l’estranger, per edats. Foto: Ajuntament de Barcelona
On marxen?
Potser també hi ha cert eurocentrisme en la idea que els barcelonins migren majoritàriament cap al vell continent. Les dades del consistori indiquen el contrari, ja que dels 10 països on més residents barcelonins hi ha, sis són de fora d’Europa. Així, l’indret on més persones de la capital catalana hi ha és l’Argentina. Allà són 16.243 residents barcelonins.
Els segueixen les persones que viuen a Mèxic (14.259), França (13.562), els Estats Units (13.445), el Regne Unit (12.744), el Brasil (9.280), Alemanya, (8.873) Suïssa (7.380), Xile (6.163) i Veneçuela (6.155).
Pel que fa a la totalitat d’expatriats, el 2022 hi havia 161.310 barcelonins vivint a l’estranger. Això suposa que des del 2009 s’ha doblat el nombre de persones de la capital catalana que viuen a fora.
Dades esbiaixades
Podríem pensar que el Marc s’equivoca i en realitat no hi ha tants barcelonins voltant per Europa. Tot i això, la seva opinió també podria ser certa, encara que no hi ha dades per corroborar-ho. “Molta gent que marxa a Europa se’n va per sis mesos i després torna a casa o canvia de país”, explica aquest jove.
Les dades que ofereix l’Ajuntament són d’aquelles persones que s’estableixen i que estan comptabilitzades en el Padró d’Espanyols Residents a l’Estranger (PERE). És a dir, es tracta d’aquella població que ha decidit marxar i quedar-se a viure al país d’acollida sense renunciar a les seves arrels. Per tant, no es contempla tota aquesta bossa de població mòbil que es mou per Europa.
