La façana modulada de Banca Catalana. Foto: Arxiu
Ja ho diu Òscar Dalmau, presentador de televisió i aficionat a l’arquitectura, al seu llibre Barcelona Retro: “Tot i que sembli mentida, més enllà del modernisme també hi ha vida interessant”. Perquè sí, el passat modernista de la capital catalana tendeix a eclipsar tot un seguit d’obres i d’arquitectes que han marcat el desenvolupament urbà i el patrimoni cultural de la ciutat. Avui dia, tant locals com turistes poden reconèixer sense problemes la Sagrada Família, la Casa Batlló i la Pedrera o, fins i tot, explicar el context en què Gaudí les va idear entre els segles XIX i XX. Però segurament pocs han parat l’atenció en altres joies arquitectòniques més enllà del modernisme.
És el cas, per exemple, d’edificis d’arquitectura contemporània fets entre els anys 50 i 70, els quals en molts casos han suposat un abans i un després gràcies a les seves innovacions. Malgrat el seu valor, “a la gent li costa veure’ls com a patrimoni, segurament per la seva proximitat històrica i la seva tipologia”, reflexiona Josep Maria Boronat, president de l’Agrupació d’Arquitectes per a la Defensa i la Intervenció en el Patrimoni Arquitectònic (AADIPA). Vegem-ne alguns exemples.
L’Edifici Herder, de Josep Ribas
Ubicat al xamfrà de Roger de Flor i Provença, a l’Eixample, originalment l’Edifici Herder era un orfenat propietat de la congregació de les Germanes de la Sagrada Família de Bordeus. El 1961, però, el fundador de l’editorial alemanya Herder, Raimund Herder, va comprar el terreny per enderrocar l’antic complex i construir-hi una nova seu.
Tot i això, Josep Ribas, l’arquitecte a càrrec del projecte, va optar per conservar-ne els murs, modernitzar-ne la façana i reformar-ne l’interior. D’aquesta manera, Ribas va transformar el bloc dotant-lo d’un aire industrial i modern, gràcies a aportacions com la creació de noves finestres i obertures. A més, va reestructurar l’interior en un gran espai obert i va construir-hi una característica escala de mig caragol que encara avui es conserva.
En aquest sentit, Boronat considera que l’Edifici Herder és un “exemple clar de l’arquitectura dels anys 60 i 70 que, en aquest cas, és molt característica per la forma com es va introduir en la trama d’edificis modernistes i del segle passat de l’Eixample”.
Actualment, l’Edifici Herder és la seu del Goethe-Institut. Foto: Línia
El projecte de Ribas va tenir tant èxit que, el 1973, el propietari va encarregar de nou a l’arquitecte l’ampliació del bloc amb quatre noves plantes.
L’editorial Herder ja no és a l’edifici des del 2014, però els tres primers pisos s’han llogat al Goethe-Institut, un organisme cultural oficial del govern d’Alemanya que té com a objectiu promoure la cultura, la llengua i la identitat d’aquest país.
Banca Catalana, de Tous i Fargas
Construïda entre 1965 i 1968, la primera seu de Banca Catalana també és un dels edificis d’arquitectura d’oficines més característics de l’època. En aquest cas, la va idear la parella d’arquitectes Enric Tous i Josep Maria Fargas arran d’un concurs convocat per la mateixa institució.
El projecte de Tous i Fargas destaca per la seva façana modulada, la qual “juga amb les transparències, les ombres i les opacitats a partir de plafons de vidre reflectants”, detalla el president de l’AADIPA. Aquest element, a banda de ser “clarament innovador per l’època”, també es va considerar una forma “d’establir un diàleg entre elements modernistes de la zona amb un llenguatge més actual”, afegeix Boronat. De fet, un dels factors que més van condicionar l’obra és aquest “reconeixement” de la tradició modernista del passeig de Gràcia a partir dels avenços del present.
Aquesta joia arquitectònica és un hotel des de l’any 2013, quan es va reinaugurar després d’una intervenció feta pels arquitectes Ramon Andreu i Núria Canyelles.
L’Edifici Comercial Hispano-Olivetti
Continuant amb els complexos d’oficines, també hi ha l’Edifici Comercial Hispano-Olivetti, construït entre 1960 i 1964 a la ronda Universitat. Els seus autors són l’arquitecte Josep Soteras –conegut per projectes com el Camp Nou o el Palau d’Esports de Barcelona– i l’enginyer italià Italo Lauro.
L’Edifici Hispano-Olivetti és a la ronda Universitat, 18. Foto: Línia
En aquest cas, van idear conjuntament les noves oficines de la famosa marca de màquines d’escriure Hispano-Olivetti. De nou, com ja passava amb Banca Catalana, Soteras i Lauro tenen en compte el teixit urbà modernista de l’Eixample i s’encarreguen de reflectir-lo a l’edifici. La façana té un mur envidrat que reprodueix les tribunes i els balcons modernistes amb un aire més tecnològic i industrial. A més, a dalt de tot hi ha “una coberta amb xemeneies que també volen reinterpretar les xemeneies de Gaudí”, destaca Boronat. Avui dia, l’edifici s’ha reconvertit en un hotel.
Habitatges Trelawny
El 1969 també es van fer habitatges plurifamiliars de caràcter modern. Entre els més destacats hi ha els Habitatges Trelawny, ubicats a davant de la platja del Somorrostro.
Aquestes vivendes criden l’atenció per ser una de les poques obres de l’arquitecte Enric Giralt i Ortet que hi ha al centre de la ciutat i per com l’edifici s’adapta al seu entorn. “Té una planta baixa molt oberta i és un bloc que està lleugerament orientat cap a la platja, amb les finestres enfocades cap al mar per poder veure’l bé des de l’interior”, descriu Boronat.
Els Habitatges Trelawny es van idear l’any 1969. Foto: Línia
L’altre tret característic d’aquest edifici és el mosaic de la façana que dona al passeig marítim, fet pel mosaïcista Armand Olivé Milian. Es tracta d’una decoració geomètrica única formada per meandres horitzontals, de color turquesa i sobre un fons blanc que es repeteix en patrons al llarg de tota la façana. A grans trets, el bloc de pisos de Giralt i Ortet s’emmarca en tot un seguit d’obres de caràcter modern a diferents punts de la ciutat, com ara al barri de Montbau o al Polígon del Sud-oest del Besòs.
Institut Francès de Barcelona
Per acabar, entre l’any 1972 i el 1975, el reconegut arquitecte Josep Antoni Coderch va projectar un dels seus edificis més emblemàtics: l’Institut Francès de Barcelona.
L’Institut Francès és un dels edificis més emblemàtics de Josep Antoni Coderch. Foto: Arxiu
Consta d’una façana molt “plana i neta on es veuen clarament les vuit plantes de l’edifici”, explica Boronat. Ara bé, també té dues plantes soterrades i una planta baixa, tot plegat reculat respecte del carrer i separat de les construccions veïnes, donant-li una estètica única. A més, el president de l’AADIPA insisteix que aquesta obra “combina tradició i modernitat”, en concret a través d’elements com “les plaquetes ceràmiques que revesteixen l’edifici i les finestres de vidre allargades”. Actualment, el bloc conserva el seu ús escolar i cultural, i pertany al ministeri francès d’Exteriors.
El patrimoni (des)protegit
Part dels edificis d’aquest reportatge, com moltes altres obres contemporànies de la ciutat, “no gaudeixen de protecció patrimonial suficient per evitar ser intervinguts en un futur”, assegura al Línia Josep Maria Boronat, president de l’Agrupació d’Arquitectes per a la Defensa i la Intervenció en el Patrimoni Arquitectònic (AADIPA). Per exemple, i tal com podem observar al Portal d’Informació Urbanística de l’Ajuntament de Barcelona, l’emblemàtic Institut Francès de Josep Antoni Coderch no té cap mena de protecció patrimonial, fet que no només permetria modificar-ne elements tan característics com la façana, sinó que fins i tot “es podria arribar a tirar a terra tot l’edifici si es volgués”, destaca Boronat. De fet, el ministeri francès d’Exteriors està planificant un procés de reforma de l’interior del bloc i de l’exterior que, per a alguns sectors del món de l’arquitectura, comportaria un dany a l’autoria de l’edifici.
Altres casos, com els Habitatges Trelawny o la Torre Colom, estan indexats com a Béns d’Interès Documental, cosa que, segons Boronat, només implica una “documentació prèvia abans de fer-hi qualsevol mena d’intervenció”. Per tant, com en els supòsits anteriors, també es considera que estan desprotegits davant la possibilitat que els seus propietaris decideixin fer-hi qualsevol canvi, contrari o no a l’essència de l’obra. Fins i tot els casos dels edificis Herder, Banca Catalana i Hispano-Olivetti, malgrat formar part del conjunt patrimonial protegit de l’Eixample, també poden estar exposats a reformes interiors que trastoquin el seu valor arquitectònic.
En aquest sentit, Boronat insisteix que cal revisar el passat i el patrimoni arquitectònic i analitzar el valor de les peces contemporànies més enllà “de la seva proximitat històrica o de la tipologia”. “Sembla que hi hagi criteris no escrits que diguin que un edifici de menys de 50 anys no té cap valor, i això no és així”, conclou l’arquitecte.
