Arts escèniques i afrodescendents: una història de murs i reivindicació

Per entendre el que proposa el Grec 2021 comencem amb una història: la biografia de Yinka Esi Graves, una artista a la qual li agrada definir-se com a ballarina que treballa amb el flamenc i no pas com a bailaora, i que el 26 de juliol actuarà al festival en un concert de la cantant Buika.

De mare ghanesa i de pare amb arrels jamaicanes, Graves va néixer a Londres i sí, és una ballarina de flamenc negra. “Tenia 21 anys quan vaig descobrir el ball”, explica. Aleshores estava estudiant a la universitat i va decidir marxar a Barcelona per aprendre aquesta dansa. Va passar quasi un any a la capital catalana i després va tornar a Londres.

Tot va canviar amb la mort de la seva àvia als 83 anys, ja que, segons explica Graves, va ser aleshores que es va preguntar: “Si tinguessis 83 anys i morissis, de què et penediries?”. “De no haver intentat viure de la dansa”, es va respondre.

Altre cop va marxar, aquesta vegada cap a Madrid, on es va estar uns anys, fins que finalment es va instal·lar a Sevilla, ciutat on viu. “No volia que m’ensenyessin flamenc com una estrangera i per això vaig anar-me’n a Sevilla, perquè allà el flamenc es viu com es viu el hip-hop a Los Angeles”, afirma. En total, fa 13 anys que és a Espanya, i d’aquests ja en fa cinc que es dedica a la dansa professionalment.

Podria semblar que la proposta artística de Graves passa per incorporar el seu bagatge cultural afrodescendent al flamenc, però en realitat el que fa no té res a veure amb això. “M’he adonat que en el flamenc el contacte amb el terra i la relació amb la comunitat, amb els espectadors, són molt importants… És el mateix que passa amb el ball africà”, explica.

En el seu procés artístic personal no hi ha una combinació entre les dues danses, ni una reinterpretació, sinó un reconeixement. Graves veu en el flamenc tot el que ja coneixia de la seva experiència afrodescendent. Veu en el ball arrelat a Espanya un caràcter espiritual que el connecta directament amb les danses africanes.

Però, òbviament, ser una artista negra que balla flamenc implica dificultats. “M’agradaria que em reconeguessin més enllà de la meva identitat, que es parlés de la meva proposta sobre l’escenari”, diu. Malauradament, considera que en general la societat està lluny de no veure-la com una bailaora negra, però s’acontenta amb l’esperança que “les persones joves negres se sentin reflectides” i la vegin com un referent.

MIGRACIONS I DIÀSPORES
Casos com el de Graves ens fan reflexionar sobre quina és la cultura de Barcelona i la seva rodalia. Podem parlar d’una cultura pròpia del territori? Podem parlar d’una cultura catalana o espanyola després de segles de migracions i diàspores?

Sovint s’ha volgut fer un tall profund entre les expressions artístiques catalanes i les africanes, americanes o asiàtiques. La idea no dita, però sí interioritzada, sona així: aquesta és la nostra cultura i la que ha arribat de fora d’Europa no ens és pròpia.

Per tal de trencar amb aquest paradigma, l’edició del Grec 2021 s’apropa al continent i a la diàspora africana, i reflexiona sobre el pes que aquests dos conceptes tenen en la cultura metropolitana i catalana.

“Amb Àfrica com a inspiració, el festival allunya la seva mirada de l’exotisme o del folklorisme que de vegades acompanyen l’occidental quan es passeja per les cultures d’aquest continent”, expliquen des de l’organització de l’esdeveniment, que s’allargarà fins a finals de juliol.

Així, el festival d’enguany té una forta presència d’artistes amb arrels africanes que viuen a Barcelona i de figures internacionals vingudes del continent africà. Segons Tania Adam, periodista i organitzadora del cicle que es porta a terme dins del Grec Creació, colonitat i racisme, l’objectiu de l’esdeveniment és “incorporar les diàspores en el teixit cultural de Barcelona”.

Tanmateix, el festival també busca assenyalar els murs amb els quals els artistes afrodescendents es topen i que han estat construïts després de segles d’història racista. “Les arts escèniques són un àmbit molt tancat i hi ha molt poca representació de veus afrodescendents i de persones africanes”, diu Adam. Encara que reconeix que en la música és diferent, creu que “igualment hi ha poques oportunitats per a aquests artistes”.

ESMENAR EL PASSAT
Seria perfecte reparar segles d’història amb un festival en el qual s’apropa Àfrica a Barcelona, però no és possible. La mateixa Adam, especialista en músiques i diàspora, recorda que “la història d’esclavitud és desconeguda i va finançar la revolució industrial de Catalunya”. “La ciutat ha estat escenari d’inqüestionables episodis de supremacisme racial: a principis del segle XX, al Tibidabo, encara hi havia zoos humans on es posaven en escena pobles originaris del Senegal”, analitza.

És per aquest motiu que, tot i no ser cap solució, el Grec es planteja com un petit gra de sorra. Un espai en el qual els artistes afrodescendents poden reflexionar sobre la xenofòbia, l’antiracisme i la identitat cultural i on poden aportar a la societat de la qual formen part, la barcelonina, la seva mirada i forma d’entendre el món.